Avui t’escric perquè després d’aquests dies de celebracions, de joia per uns, de tristesa per d’altres, necessito aturar-me en el meu caminar i pensar en tu.
Vull deixar-me impregnar pel teu amor i, sentint-me estimada, perdonada i salvada, transmetre-ho als qui m’acompanyen en aquest camí que he emprès.
No sóc digna de res, això ja fa temps que ho sé, per això crec que el millor que puc fer és donar-te les gràcies pel que tu em dónes, perquè vetlles per mi, perquè ets entre aquells que jo ja fa temps que vaig oblidar.
Tots som homes, dones, nens nenes amb el mateix dret: dret a la vida, a l’amor, a la felicitat i tanmateix sembla que l’esclavatge no s’ha abolit encara, ni l’explotació, la violència, l’odi, el menyspreu i l’oblit tampoc.
Voldria no tenir germans petits i febles que pateixen, voldria que tots fóssim iguals. Però només als teus ulls podem ser iguals perquè perdones als qui fem mal i consoles als ferits.
L’any ha començat aquí amb un dia radiant. El cel és d’un blau nítid i viu i el sol no es cansa de mostrar-se esplèndid escalfant amb els seus rajos a tots –bons i dolents. No ho sé pas com ha començat l’any a Síria, al Congo, a la República Centreafricana, als països oblidats. Potser en el fons no ho vull saber i sembla que els telenotícies tampoc. En lloc de focs d’artifici, foc de metralla, en lloc d’àpats al caliu, fam i misèria, en lloc de balls i crits d’alegria, tristesa i patiment.
Es per això que el meu pensament va en aquest sentit i excusa’m per no tenir-ho tan present com ho hauria de fer, ni moure un dit per canviar aquests fets que em superen.
Em conforta que tu siguis aquí, que tot el que per a mi no té sentit, per a tu sí que en té, que l’inexplicable tingui finalmente una explicació. Impotent, et demano que, tal com el sol ho fa, vessis la teva clemència en aquest món. Vull veure la llum al final de tot plegat.
He guardat per a tu una petita flama en el meu cor, feble, però al capdavall una flama que em reconforta i em fa pensar que a la fi la justícia prevaldrà. Tu ets la meva esperança, la meva raó de viure i no entenc una vida sense tu de la mateixa manera que un infant no entendria la vida sense l’amor dels seus pares.
Tinc aquesta sort i voldria que tothom la tingués.
La lluita diària, però, continua; la renovació de la meva fe l’he de fer cada dia com qui es renta la cara davant del mirall cada matí.
Ajuda’m, Senyor a seguir les petjades que el teu fill va fer per a mi. Perdona la meva debilitat, la poca perseverança i fes de tots nosaltres el teu mirall.
Qui trobo al cel fora de tu? Si et tinc a tu, res no desitjo a la terra.
El meu cos i el meu cor es desfaran, però Déu, la roca del meu cor, serà sempre la meva possessió.
Salm 73, 25-26
Alícia Pallàs i Capó