M’agrada estar sola. Quan a casa érem colla, de vegades cercava un moment per a mi. Em llevava aviat i prenia el cafè amb llet pausadament, deixant lliure el meu pensar: què faria, què havia passat el dia abans, què podria passar en un futur; en resum, divagar, imaginar, somiar, donar gràcies pel que m’era donat, per l’instant que vivia, calladament, sense presses. Un moment de la meva vida a soles.
Però una cosa és la soledat que un mateix busca i l’altra la que et ve a trobar quan menys t’ho esperes. Aquesta soledat, que de tant en tant cerco i de vegades temo i defujo, m’acompanya “fidel com una ombra”, diria en Moustaki, com una flassada, sense ni tan sols adonar-me’n.
Quan és buscada dóna els seus fruits. Una pausa en el tràfec del dia a dia, per pensar, meditar, sovint sobre les persones que m’envolten, a la llum de Déu. Què faria perquè no patissin com ho fan? Potser res d’especial ni d’extraordinari. Escoltar, un gest en la meva petitesa. Tenir-les presents en les meves pregàries, en el meu cor. És l’albada i el cel rogent sembla prometre un dia bonic.
Quan la defujo és perquè vull compartir amb aquells que m’envolten l’essència del meu ésser viscuda en la fe i parlar de Déu sense mots, mots que sobren quan l’amor de Déu és aquí, un llenguatge que parla per ell mateix. Els mots, però, de vegades brollen espontàniament i m’ajuden a sentir-me intensament viva. És el migdia i el cor canta.
La soledat temuda és la que em diu que el temps passa, que a fora la gent riu i jo no. La que em diu que m’he equivocat, que caic contínuament, que a fora les plantes floreixen i a casa es marceixen, s’assequen i cauen. La que em diu que em desperti, que les llàgrimes no em deixen veure que el sol brilla. Aquesta soledat no té hora d’arribada fixa. M’agafa desprevinguda, de sobte el fred entra a casa i tinc el cor glaçat. És l’hivern fosc. És aleshores quan m’agafa per escriure perquè un no sé què, que encara ni tan sols puc definir, m’ha vingut a buscar, m’ha arrabassat i ha guanyat la batalla. No sé com sortir-me’n. I no tinc esma d’agafar la porta i sortir de casa.
Després penso que l’endemà, diumenge, aniré a l’església i somriuré i faré un munt de petons. I és en aquell moment quan poso en dubte tot plegat i penso que potser els somriures del diumenge no són de veritat i els petons, falsos: tan sols un desig de demostrar que sóc feliç quan en realitat sóc algú a mercè d’un remolí boig en el que hi ha moments de tristor i d’alegria.
Hi penso detingudament i crec que aquests petons són sincers des del fons del meu cor. Es més: necessito tant fer-los com rebre’ls. I potser no sóc l’única que se sent així, que molts passen per moments encara més difícils i tristos sense tenir el goig de sentir l’amor de Déu i dels germans.
Jesús es va sentir sol, incomprès en els moments més difícils de la seva vida i de la mort. Abandonat. Trista paraula. Abandonem relacions, velles amistats, projectes, animals, fins i tot nadons. Podrem algun dia agrair sincerament, en tota la seva grandària el que Jesús va fer per nosaltres? Podrem acompanyar-lo en aquest camí que emprenem junts?
Ve l’hora, més ben dit, ja ha arribat,
que us dispersareu cadascú pel seu costat,
i em deixareu sol. Però jo no estic
sol, perquè el Pare és amb mi. Us he dit
tot això perquè en mi trobeu la pau. En el
món passareu tribulacions, però tingueu
confiança: jo he vençut el món.
Joan 16, 32-33
Alícia Pallàs i Capó
Penso que la soledat neix i creix amb la persona, Un altre cosa es fer-li cas, ser capaç de conviure amb ella, de parlar i dialogar amb ella, de ser honests i reflexius, i de tant en quant treure-la a passejar, per que no s’encaro-li en si mateixa i que se’n adoni que altres persones no només et necessiten a tu i als teus petons, que son molt importants, si no també poder gaudir encara que sigui només de refiló del aroma que flueix d’aquesta soledat tan polida.