Creus en Déu? Aquesta és una pregunta que em molest a molt: perquè darrere aquesta pregunta s’amaguen tres preguntes: Existeix un ésser creador? Existeix vida després de la mort? Existeix el cel i l’infern?
I dic que em molesta perquè darrere hi ha una simplificació del cristianisme que demostra en primer lloc una ignorància total de la seva transcendència, de la seva espiritualitat i de la seva profunditat i en segon lloc perquè darrere s’intueix una superficialitat insuportable.
Però també em molesta perquè justament a aquestes tres preguntes no tinc cap evidència que em demostrin res. Si és impossible demostrar l’existència d’una cosa que no existeix també és impossible demostrar la inexistència d’una cosa que no existeix. Però si no som capaços de demostrar l’existència d’una cosa això no significa que no existeixi.
Nosaltres, els cristians som responsables en part d’aquesta simplificació. Durant masses anys hem predicat el cristianisme de la por, de la condemnació, de la salvació, ens hem dedicat a transmetre que la vida d’aquest món és transitòria i per tant no té importància o en tot cas és una vida que s’ha d’enfocar a viure-la de manera a guanyar-se la salvació, d’aconseguir ser acceptat al cel i de poder viure la vida eterna. Ens hem dedicat a vendre parcel•les deº cel fent de vegades un negoci lucratiu escandalós.
També l’església ha volgut simplificar la vida aquí a la terra donant les pautes a seguir, marcant el que s’ha de fer i el que s’ha de pensar per tal d’obtenir la salvació anhelada. La doctrina de la infal•libilitat del Papa ens il•lustra aquesta actitud. L’església ha intentat identificar i classificar els diferents tipus de pecats. I no ha pogut resistir la temptació de convertir-se en la referència moral dels cristians i no cristians definint què és el que està bé i què és el que està malament i reduint la funció del laic en simple seguidor dels preceptes dictats per l’església.
Però no només l’església s’ha convertit en la referència moral sinó que també ha volgut convertir-se en legislador i jutge. Ja queda lluny el famós cas de la teoria heliocèntrica de Galileo Galilei i que el temps s’ha encarregat de donar-li la raó. Avui en dia és impensable jutjar una persona pel que pensa o expressa , sempre que no sigui enaltiment de la violència i l’odi. Però en l’església han quedat aquests tics autoritaris que la porta a traduir en lleis el que pensa.
De tots és coneguda la posició de la conferència Episcopal Espanyola en referència a la interrupció voluntària de l’embaràs. Els seus arguments són totalment respectables i tenen tot el dret a debatre’ls i publicitar-los, però el que no és acceptable és que vulgui traslladar la seva moral a codi penal.
Avui el govern del Partit Popular vol aprovar una nova llei de l’avortament totalment inspirada en la posició de l’església catòlica. És un debat molt complex on hi ha molts aspectes a valorar, jo no em puc posar en la pell de cap dona i, en fred ,decidir per ella el que cal fer. Cada cas té les seves peculiaritats. Però us diré una cosa, crec que cap dona se sotmet a aquesta intervenció d’una manera frívola, irreflexiva i irresponsable, com qui s’arrenca un queixal. Jo no em vull posicionar sobre si és o no és moral la interrupció voluntària de l’embaràs. Ho deixo a la llibertat de consciència de cadascú.
L’article 18 dels drets humans diu: Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col•lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança.
Però la llibertat de consciència va molt més enllà del que diu aquest article. Si la llibertat és viure la vida sota la teva responsabilitat, la llibertat de consciència és pensar i concebre la vida sota la teva responsabilitat. Considerem la pràctica estesa a l’Àfrica subsahariana d’amputar els genitals de les noies adolescents. Per nosaltres és una pràctica totalment rebutjable i rebutjada. No obstant això, els pobles subsaharians troben aquesta pràctica correcta perquè els ha estat donada com a tradició des de dècades. Però no per antiga ha de ser respectada. La llibertat de consciència els hauria de portar a preguntar-se si realment aquesta pràctica és correcta.
La llibertat de consciència ens ha de portar a qüestionar-nos sobre la tradició que hem rebut, sobre el pensament que hem heretat, sobre els ensenyaments que hem après, sobre les creences que tenim. Cal no donar res per immutable ni per inqüestionable. Només així podrem fer el nostre camí, el camí que cadascú ha de recórrer. En la vida ens trobarem gent que ens demanaran que seguim el seu camí, perquè ens diran que ells tenen la veritat. Però no els hem de fer cas perquè els entregaríem la nostra consciència, el nostre ésser i el nostre lliure albir. Hem de fer el nostre camí, amb Déu o sense Déu, ateu, agnòstic, o religiós, el que ens digui la nostra consciència. Però el que no podem fer és quedar-nos al marge del camí.
Fent el nostre camí tenim el risc d’equivocar-nos. Però és millor el risc de viure un error que deambular per la vida seguint els camins d’altres. Només hi ha una manera autèntica de viure la vida i és seguint el camí que et dicta la pròpia consciència, encara que ens porti a equivocar-nos, a cometre errors perquè dels errors en podem aprendre de la mateixa manera que podem aprendre dels nostres companys de viatge, el seu camí pot ser inspirador per nosaltres.
En el cor del protestantisme la llibertat de consciència se situa en un lloc principal de la vida del creient. El principi de la lliure interpretació de les escriptures situa la llibertat de consciència en el principal repte del cristià. Per això m’entristeix i em preocupa tant veure esglésies que es consideren les vertaderes, que es consideren les úniques elegides per fer una interpretació legítima de les escriptures. Però encara m’entristeix més veure creients que no es qüestionen cap ensenyament, cap doctrina, que accepten sense posar en dubte les exhortacions del sacerdot de torn. La llibertat de consciència fa de nosaltres persones valentes, audaces, espirituals, amb un concepte profund de la vida, que no tenen por a qüestionar-se qualsevol aspecte de la vida i que no es limiten a preguntar si creus en Déu, sinó que pregunten què significa Déu a la teva vida.
Rubén Pallàs