“La meva consciència és presonera de la Paraula de Déu i no puc ni vull revocar res reconeixent que no és segur o correcte actuar contra la consciència” (Martí Luter)
“La meva consciència és presonera de la Paraula de Déu”, va afirmar Luter davant la Dieta de Worms. Una afirmació profundament ecumènica, ja que qualsevol persona -sense importar la tradició cristiana a la que pertanyi- podria fer-la seva.
I també va afegir, “no és segur o correcte actuar en contra de la consciència”. Una afirmació rotundament interreligiosa, ja que qualsevol persona de bona fe –no importa la tradició religiosa a la que pertanyi- o fins i tot un agnòstic o ateu podrien subscriure-la.
Tanmateix, voldria ocupar-me de l’aspecte ecumènic d’ambdues afirmacions. Per això, quan titulo la meva columna “una consciència protestant”, no faig èmfasi en el seu aspecte confessional sinó en el seu aspecte ecumènic, en el seu aspecte cristià sense cognoms.
Una consciència protestant és aquella que destriant la realitat social i eclesial que l’envolta no pot fer un altra cosa que passar a l’acció de protesta front, en paraules de Luter, a la “captivitat babilònica de l’Església” i de la societat en la que vivim.
Crec fermament que la consciència “protestant” és presonera de tres elements que la fan una veritat ecumènica, que abasta a tots els cristians i cristianes.
La consciència “protestant” és presonera, en primer lloc, de la Paraula encarnada de Déu: Jesús, el Crist. El Verb no es va fer lletra sinó ésser humà. I és l’ésser humà Jesús de Natzaret el que ens sedueix fins fer-nos voluntàriament presos del seu inspirador exemple. Som presos i preses de la justícia i la misericòrdia que Ell va fer carn enfront de les institucions o moviments religiosos del seu temps.
Jesús de Natzaret va practicar en innombrables ocasions la desobediència cap a aquelles tradicions o interpretacions de la lletra de la Torà que sumien als éssers humans en una divisió classista tant en l’aspecte religiós com en el social: purs/impurs, pobres/rics, sans/malalts… De la seva inspiradora praxi sorgeix una consciència sensible a les exclusions que pateixen certs sectors de les esglésies o de la societat. Una consciència que protesta davant del Dogma, la Veritat i davant dels que es consideren els seus guardians. Dogma i Veritat que separen i, en ocasions, envileix i etiqueta als éssers humans. La consciència “protestant” ens encamina a la desobediència tant en l’àmbit del civil com en l’àmbit del religiós en favor dels éssers humans concrets. De l’exemple de Jesús se’n deriva l’acció de protesta de la consciència “protestant”.
Tot això ens condueix, necessàriament, a la segona afirmació: La consciència “protestant” és també presonera de les víctimes de la història religiosa i secular, aquí i ara. Els cristians i cristianes no hem d’oblidar que les esglésies al llarg de la història s’han posat al costat dels victimaris, quan no han estat elles mateixes les activament victimàries. D’això hem d’aprendre tots els cristians. Per això la consciència “protestant” presa de la Paraula feta carn, es posa del costat dels exclosos, es solidaritza amb ells i els demana perdó per no haver estat al llarg de la història a l’altura de l’esperit de Jesús.
Una consciència presa dels homes i dones que pateixen els embats d’un model social que privilegia uns éssers humans sobre d’altres, no pot ser insensible davant del drama de les majories sofrents. I a la manera de Jesús, i segons la missió que ens va encomanar, som cridats a ser agents de sanació a través de xarxes d’ajuda mútua, i no tant sols d’una xarxa assistencialista que pal·lia els problemes però no els soluciona. La consciència “protestant” emprèn accions de protesta i, al mateix temps, crea espais socials alliberats de la crisi sistèmica que està assotant les nostres societats.
Per aquest motiu, en tercer lloc, la consciencia “protestant” és presa també d’un model social concret –regne de Déu- que tracta d’encarnar-lo enmig de la història. Jesús de Natzaret, a l’inici del seu ministeri, el primer que va fer va ser cridar a homes i dones a que el seguissin per tal de constituir una comunitat de vida que anticipés el món nou que Ell proclamava.
El model social al que em refereixo és aquell que privilegia als pobres sobre els poderosos, als exclosos sobre els instal·lats, el viure enfront del consumir… Per això, Lluc, en la segona part de la seva obra (Actes dels Apòstols) proposa un model de comunitat, un model de “ciutat” on els pobres i exclosos deixen de ser-ho mitjançant el compartir tot el que es posseeix (Ac. 2,45; 4,34).
L’escriptor de la carta als Efesis, afirmarà que el treball no té com a objectiu únic millorar la qualitat de vida del que ho exerceix, sinó que és un mitjà per crear petites “Ítaques”, sense pobres (Ef. 4,28), enmig del tempestuós mar social en el qual naveguem. El mateix Pau escriurà que l’objectiu d’aquest model social és la igualtat socioeconòmica (2Cor. 8,14.15). És més, en la mateixa carta als Efesis, es dirà que la paret que divideix al món en impurs i purs va quedar destruïda (Ef. 2.14), i ningú negarà que encara existeixen molts “murs” que enderrocar. I com a colofó necessari, el Pau més radical ens vindrà a cercar afirmant que “en Crist” (espai comunitari) “ja no hi ha jueu ni grec; no hi ha esclau ni lliure; no hi ha ni home ni dona” (Gal. 3,28) proposant tot un camí alliberador que amb prou feines hem recentment iniciat.
La consciència “protestant” és presonera de la Paraula de Déu feta ésser humà en Jesús de Natzaret, és presonera dels que pateixen el costat fosc del nostre actual model social i és presonera d’un model social on regna la justícia, la igualtat i la no exclusió. Tot això ens condueix, com ja he escrit a l’acció de protesta d’una banda, i per un altre, aquí i ara, a construir espais socials alternatius al model social majoritari. En una frase, hem d’alliberar-nos de l’esclavitud babilònica de l’Església i de la societat en la que vivim i som.
La consciència “protestant” sempre creu “en esperança contra esperança”, i la seva fe no “s’afebleix en considerar” el cos social en el que vivim (Ro. 4,18.19) sinó que actua en coherència amb ella, ja que “no és segur o correcte actuar contra la consciència”.
Ignacio Simal