Senyor, escolta la meva pregària,
estigues atent a la meva súplica,
respon-me, tu que ets bo i fidel.
Ensenya’m la teva voluntat:
tu ets el meu Déu.
Que el teu esperit bo
em condueixi per terra plana
(Salm 143, 1-10).
Generació rere generació l’ésser humà ha buscat a Déu, ha buscat el sentit de tot i les respostes a les seves preguntes més essencials. Segle rere segle les persones han transitat per sendes diferents en un intent de trobar aquell espai de comunió que hem somiat que existeix, però que moltes vegades ens ha quedat molt lluny.
Com arribarem a Déu? On trobarem aquell espai de diàleg que ens ofereixi la seva instrucció?
Segons el testimoni bíblic, des de l’inici de la creació, Déu ha volgut comunicar-se i parlar amb nosaltres, la seva paraula ens ha arribat, per diferents camins i en diferents formes, per a inspirar la transformació les nostres vides, per canviar les nostres mentalitats i els nostres cors i, en aquest canvi, oferir-nos la possibilitat de viure la veritable humanitat.
Però el cert és que, encara que Déu s’ha apropat, no sempre hem sabut on trobar-nos amb ell, com si d’alguna manera solament ens poguéssim quedar al llindar d’aquell espai en el que ell habita, sense penetrar del tot, sense endinsar-nos plenament en la seva presència.
I és que, en realitat, aquest espai és perillós, perquè en ell correm el risc de perdre el nostre propi parer, per amarar-nos de la saviesa de Déu, de la seva intel·ligència, que no és raciocini humà, sinó un profund pensament que mira el món que ens envolta amb nous ulls. Dins la tenda de la presència de Déu totes les nostres conviccions queden submergides en un misteri més profund i insondable que totes les aigües del mar, i és produeix aquell terrible silenci, com quan et capbusses a una piscina, un silenci que no diu, però en el que tremola un soroll íntim i penetrant que abasta tots els racons del nostre ésser, omplint-nos d’una paraula que no és diu, sinó que es viu.
És en aquest espai de la presència real de Déu on veritablement podem trobar respostes, on podem embeure una nova saviesa que ompli la nostre intel·ligència d’un nou seny, que escolta el plor del món i la bellesa de l’alegria des d’una nova humanitat, que viu amb plenitud el coneixement de Déu. Aquest és el camí de la pregària, una oració que de vegades es fa amb paraules, i d’altres amb silencis, que per uns moments parla, però que en altres escolta.
En aquesta senda us convido a caminar durant aquest trimestre, a través del textos de la saviesa de Déu i de la pregària compartida, us vull invitar a entrar en la tenda de Déu, sense recança, sense por, per obrir un diàleg que ens transformi i ompli les nostres vides a una veritable comunió amb el Déu que ha sortit a buscar-nos.
Marta López Ballalta