unnamed (3)… recordem davant de Déu, el nostre Pare, la vostra fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en nostre Senyor Jesucrist (1 Tessalonicencs 1, 3). Viure vol dir caminar, respirar vol dir tenir l’oportunitat de seguir avançant; diu la dita que mentre hi ha vida hi ha esperança, però crec que seria millor dir que quan vivim l’esperança és quan realment hi ha vida. Una pietat mal entesa i una distorsió de l’espiritualitat ens ha fet tancar dins el nostre interior, dins la capsa del nostre cor, elements bàsic del cristianisme, com la fe, l’amor i l’esperança; d’alguna manera els hem guardat sola la clau de l’experiència personal, oblidant que tots tres no són sentiments, sinó motors d’una vida plena. La fe no és només una creença, ni quelcom que únicament ens conforti interiorment, la fe és allò que és mou i treballa, és allò que lluita i encoratja per enfrontar els problemes i les dificultats, per transformar les realitats i renovar la vida. L’amor no és solament un sentiment d’estimació, no és una calor al cor, sinó que l’amor s’acosta i estima, perdona i és misericordiós, l’amor és una relació que, una vegada i un altre, supera rases i crea ponts perquè els uns i les altres visquem veritablement units, sent responsables mutus. I l’esperança no és solament allò que ha de vindre, sinó que és la constància que ens mou, el combustible que ens fa tirar endavant, perquè l’esperança no solament s’espera sinó que renova les realitats presents perquè vol manifestar-se.

La fe, l’amor i l’esperança són tres pilars sobre els que construir les nostres vides, com a persones i com a comunitat, tres columnes fortes i fermes que es sustenten en el perdó, la misericòrdia i l’amor que Déu ens ha ofert, i que neixen i creixen de la confiança que hem depositat en la paraula de Déu, en les seves promeses, que són veritable i fiables. No podem tancar la fe, no podem restringir l’amor, no hem de seure fins que arribi l’esperança, ans al contrari, si volem arribà a un món millor haurem d’estimar profundament i demostrar-ho amb fets palpables, guiats per una fe que lluita i treballa per l’esperança que ja està venint.

La memòria del poble de Déu és plena de records de homes i dones que han manifestat el seu cristianisme, no en paraules, sinó en veritables fets d’amor, en elles i ells hem d’inspirar la nostra fe, i en la paraula de Déu veure com una realitat allò que està per venir. Hem de donar gràcies a Déu per la vida d’aquelles i aquells que inspirats en Jesús van oferir-se per transformar aquest món en una realitat millor, encara que aquesta renovació semblés no fer gaire, va fer molt, perquè cada petit canvi ha aconseguit sumar un pas més cap el regne de Déu. Aquest temps que ens queda fins arribar a l’advent, ens proposa viatjar en la reflexió d’aquestes tres columnes sobre les que hem de construir-nos: fe, amor i esperança han de ser, no solament una actitud interior, sinó una realitat visible en mig d’un món que ens necessita. En la fe, que és do de Déu, mogut per l’amor caminarem cap a la nostra esperança: que el nou món inaugurat en Jesús sigui una realitat per tota la humanitat.

Marta López Ballalta Pastora de la Església Protestant de BCN-Centre (Metodista-Presbiteriana)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.