La nostra actual societat viu d’esquenes al dolor. Al dolor de l’ànima, al dolor que ens produeix la pèrdua d’un ésser estimat ja sigui per ruptura, per malaltia o per decés. Intentem que la nostra vida esquivi el sabor amarg del dolor. No fa tant no era així. La cultura del dolor formava part de la nostra tradició, calia portar dol durant molts diez per la pèrdua d’un familiar. La mort era un element habitual en el natural esdevenir de la societat. Era habitual preparar-se per la mort, calia pagar durant tota la vida una pòlissa que cobrís les despeses del funeral. La vida era un camí cap a la mort. I la mort era l’alliberació de l’ànima. El goig i l’alegria estaven mal vistos per l’estament eclesiali per la cort de beates que el seguien.
Però avui l’actitud davant del dolor ha canviat radicalment. Volem gaudir de la vida;riure,menjar, beure, gaudir de la vida i per no perdre un minut d’aquest goig tanquem els nostres vells en residències per la gent gran perquè no podem perdre un instant per cuidar dels nostres avis. Volem viure una eterna joventut i erradicar de la nostra existència qualsevol rastre de dolor mort que ens recordi que nosaltres també envellirem, emmalaltirem i morirem.
Però de la mateixa manera que excloem els rastres de dolor que ens poden recordar el nostre inevitable destí, som al mateix temps grans consumidors de pornografia del dolor aliè. Creiem o volem creure que les tragèdies alienes ens causen molt de dolor, veure imatges de cadàvers, ferits i gent plorant desesperadament després d’una catàstrofe ens corprèn, sembla que el nostre cor s’encongeixi davant les imatges apocalíptiques. I potser per uns instants creiem que el nostre dolor és gran. Però aquest dolor té més a veure amb la cruesa de les imatges que veiem que no en la tragèdia que han viscut les víctimes. Si en lloc d’imatges llegíssim a peu de pàgina del diari la mateixa noticia ocorreguda en un país remot el nostre nivell de dolor baixaria notablement. L’accident del tren de Santiago de Compostela i d’altres més recents ens demostra fins a quin punt som consumidors de l’espectacle mediàtic que algunes cadenes televisives fan de la tragedia i del dolor aliè. La morbositat de veure imatges colpidores de dolor no tenen res a veure amb el dolor que realment pateixen les persones directament afectades. Som consumidors de dolor light, un dolor que en el fons ens alleuja per tenir la sort de no un dolor que en el fons ens alleuja per tenir la sort de no haver-lo de patir. Perquè si realment aquestes tragèdies ens afectessin tant, no podríem quedar-nos de braços creuats mentre veiem com dia a dia éssers humans moren de fam, no podríem tolerar que éssers humans siguin explotats pel capitalisme sense escrúpols.
Si realment les desgràcies alienes ens afectessin tant, aquest món seria molt millor, més just i més solidari. Només quan la persona que pateix, que està malalta o que ha mort és una persona estimada sentim dolor. Qui no estima no sent dolor. El dolor només pot créixer en la terra abonada per l’amor.
La primera reacció que tenim davant el dolor és voler donar-li una explicació. Necessitem saber la raó per la qual el dolor ha entrat a formar part de la nostra vida. Inevitablement aixequem la nostra mirada al cel i preguntem el perquè. Els cristians hem tingut la temptació de pensar que la causa del nostre dolor és el pecat, el dolor és un càstig per alguna acció incorrecta que en algun moment hem comès. Si rellegim el llibre de Job veurem que la primera reacció de Job i els seus amics és buscar una explicació a l’existència del dolor. Fan llargues dissertacions sobre l’existència de dolor. Però no la troben. El buscar perquès a l’existència del dolor és un exercici inútil i estèril que ens pot fer caure en el pou de la desesperació i de la depressió. El dolor existeix de la mateixa manera que el sol surt cada dia, forma part del nostre món i, per què no dir-ho, el dolor forma part de Déu.
Si no podem saber el perquè del dolor, ens podríem preguntar si el dolor és útil, si el dolor té alguna cosa de positiu. Intuïtivament el dolor té connotacions totalment negatives. Qui voldria patir dolor estant en els seus cabals?
Però el dolor, la pèrdua d’un ser estimat, la ruptura amb una persona estimada, la malaltia ens confronta amb la nostra escala de prioritats. Les coses a les que donàvem molta importància deixen de tenir valor i d’altres que no valoràvem de cop prenen una importància cabdal. Quan no hem patit cap atzagaiada a la vida donem importància al tenir. El nostre cor està en els diners, en les possessions, en la vanitat. Però els que heu patit embats a la vida sabreu que el que va davant en l’escala de prioritats és l’amor. El dolor ens mostra el que té valor en aquesta vida, el que val la pena lluitar. Hem de reconèixer que el dolor ens transforma i ens fa conèixer a nosaltres mateixos, com reaccionem o com ens afecten les situacions doloroses que ens depara la vida o dit d’una altra manera: qui som. La manca de dolor ens fa viure en la insuportable superficialitat de la vida i en la ignorància de nosaltres mateixos. Si us fixeu el que més ha marcat la vostra vida són les diferents etapes de dolor que heu hagut de patir. Job després de patir tota una sèrie de vicissituds acaba reconeixent que a través del dolor albira la realitat de Déu i d’ell mateix. El dolor l’ha transformat. El dolor li ha donat un coneixement més profund de la vida. El dolor modela la nostra identitat.
Davant el dolor cal acostar-se amb respecte, sinceritat i amor. Hem d’anar en compte de no acostar-nos d’una manera poc sentida, amb frases estereotipades i buides del tipus “Déu ho ha volgut així” o “el temps ho cura tot” o “cerca consol llegint la Bíblia”.
No puc entendre que Déu vulgui el nostre dolor, i de vegades penso que no volem que el temps curi el nostre dolor, i no crec que la bíblia sigui un llibre màgic que en obrirlo trobis el passatge que et donarà consol. Diem: Déu et consolarà! Però Déu no té braços per abraçar, ni mans per acariciar, ni veu per consolar. Som nosaltres que hem de ser les mans de Déu per acariciar, que hem de ser els braços de Déu per abraçar, que hem de ser la veu de Déu per consolar. En el dolor no tot és negatiu, podem descubrir mons de sentiments sublims. Descobrim la força de l’amor, descobrim el reconfort de la compassió i el valor de la solidaritat, descobrim l’immensa felicitat de perdonar una persona estimada, descobrim com ens allibera de l’odi perdonar un enemic. Descobrim aquests petits cels que hi ha en el món del dolor, però que són cels autèntics i meravellosos.
Heu tingut mai un nadó ingressat en un hospital? Tots els llits estan ocupats per nens que tenen pares i mares que pateixen molt. El vincle que s’estableix entre els diferents pares és d’una emoció extrema, una bona notícia és celebrada per tothom i una mala notícia és soferta per tothom.
Hi ha, però, móns de dolor inimaginables, dolors tan grans i tan intensos que creiem que el consol no és possible. Són dolors que no es poden superar, que no es volen superar perquè el voler superar significa una traïció. Però el dolor també és lluita, superació, no hem de perdre mai l’esperança de superar el dolor. Superar el dolor no significa oblidar els sentiments. És cert, hi ha experiències que ens deixen un gran buit i un gran dolor. Però no ens podem deixar vèncer pel dolor, cal superar-lo, cal afrontarlo i poc a poc aquest dolor anirà desapareixent. De vegades donarà pas a un entranyable record, de vegades l’oblidarem. Però no hem de deixar que el dolor hi faci niu l’amargura i l’odi. L’odi, aquest sentiment que ho destrueix tot, tot menys a ell mateix.
Rubèn Pallàs