Font: Elpuntavui.cat
Al llarg de la història, el vessament de sang per motius religiosos ha tingut manifestacions ben nombroses arreu del món. Aquests darreres anys, però, les matances i persecucions de milers de persones, per les seves conviccions o creences, s’han tornat a produir amb una intensitat paorosa, en determinats països d’orient i de l’Àfrica. La llibertat religiosa o de cultes és del tot desconeguda i, doncs, inaplicada en molts estats que formen part de l’ONU. El mateix podríem dir del respecte als drets humans bàsics (expressió, reunió manifestació, etc),a la repressió i condemna a mort que poden sofrir algunes minories sexuals, en alguns països, o bé a la discriminació legal per motius de gènere. A Europa mateix, amb la guerra de Bòsnia, vam ser espectadors massa silents de les neteges ètniques que s’hi produïen, sovint sobre un substrat de caire religiós. I també vam veure, de lluny, les matadisses entre hutus i tutsis a l’Àfrica.
Darrerament, però, l’esclat irracional de l’anomenat estat islàmic i el seu corresponent africà han continuat la repressió massiva amb una salvatgia inhumana, impròpia dels nivells de civilització a què se suposava que havíem arribat al segle XXI. L’estat islàmic mena un genocidi planificat sobre el poble kurd i la minoria assiriocaldea a la regió propera a Kobane, així com amb les minories cristianes d’Irak i Síria. L’assetjament militar i les restriccions de tota mena han forçat a l’exili, centenars de milers de persones que han hagut d’abandonar la seva terra per a salvar la vida i, alhora, mantenir-se fidels a la seva fe. No fa gaire, a l’orient mitjà, una de cada quatre persones era cristiana. Ara, amb prou feines si arriben a ser-ne una de cada deu. A Nigèria, al seu torn, Boko Haram –que vol dir “l’educació no islàmica és pecat”- ha assassinat ja, en cinc anys, de 12 a 15 mil persones, moltes d’elles decapitades. Els cristians hi són caçats com a mosques i, com els nazis amb els jueus els anys 30, les seves cases, esglésies i dependències són senyalades amb una N de natzarè a la façana, per a palesar la seva condició cristiana i, alhora, facilitar-ne el saqueig, l’assalt i la destrucció, amb aquesta identificació pública. Al sud del país, de majoria cristiana, han patit segrestos de centenars de nenes i noies, forçades a convertir-se a l’islam i a esdevenir mullers inesperades dels seus raptors assassins.
El respecte a la diversitat de conviccions religioses i a la llibertat de pensament i consciència, el dret a practicar els propis cultes, ha de ser compatible amb el dret dels altres a fer el mateix i a pensar diferent. L’acceptació de la diversitat de creences religioses i de pensament ha de poder fer-se amb harmonia, lluny de pràctiques militars i mesures legals que en restringeixin o eliminin drets humans essencials. És així que ho ha defensat el nostre Parlament, per unanimitat, i que ho ha fet també l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. La coexistència pacífica entre gent que pensa diferent, amb una altra fe i amb cultes també distints ha de ser possible, en un mateix territori, i ningú no està legitimat, menys encara en nom de cap religió, per a imposar-hi tot el contrari. Ja al segle XVI, Sébastien Castellion, va sentenciar que “matar un home, no és defensar una idea, és matar un home”. Acostumats a alçar la veu contra persecucions nacionals, discriminacions socials i dictadures polítiques, clamant a favor de la llibertat sense excepcions, els ciutadans, creients o no, hem alçat prou la veu davant d’aquesta persecució religiosa? Els cristians de Catalunya (catòlics, protestants, ortodoxos) han fet prou per a denunciar-ho i solidaritzar-se amb les víctimes, al cap i a la fi correligionàries seves? Ho han fet els musulmans que viuen entre nosaltres? Els perseguits i assassinats no són famosos, però sí que són persones. Com nosaltres.