Aquesta és la vocació que heu rebut, ja que també Crist va patir per vosaltres: així us deixava
un exemple perquè seguiu les seves petjades.
1a Pere 2, 21
Era massa lluny, impossible de saber si era ella. Hi ha tanta gent al carrer! S’hi assembla, m’hi apropo. Duu vestits com els de totes les noies de la seva edat, però no és ella.
Espero tot observant. Veig una altra noia; aquesta, d’un saltiró ha sortit d’una portalada. Camina cap a mi. La cadència en el caminar, la inclinació del seu cap, el seu posat dret, segur i amb gràcia. No distingeixo els trets de la seva cara, però puc endevinar per la forma de caminar que és ella. La tinc al davant meu mirant-me amb el seu somriure ample, i li dic:
-T’he conegut pel teu caminar.
Mig encuriosida em pregunta quin caminar és aquest que a tanta distància la reconeixia. No vaig saber com descriure-ho. Vaig repetir simplement que tenia una manera de caminar que la caracteritzava.
I és que la nostra manera de caminar en aquesta vida és la nostra marca d’identitat. El nostre tarannà, la manera d’encarar les situacions que el dia ens depara. Sobren paraules per transmetre com som, qui ens guia i on tenim posades les esperances.
Tanmateix, de vegades caminem arrossegant els peus, cansats de tot, desencisats, pensant que tot s’ha acabat. El camí d’Emmaús. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses!
Les passes vacil·lants que fan que ens perdem per altres camins planers que ens enlluernen. Camins fàcils on la glòria és a l’abast de la nostra mà. Perdem la brúixola i ens endinsem per viaranys que no duen enlloc.
D’altres passes, precipitades, caminant a batzegades, empenyent i fent-nos un lloc entre la gent fins que caiem. Caigudes on ens hem de redreçar perquè hem fallat, perquè no hem escoltat a Déu.
Al cap dels anys els trets de la nostra cara s’esborraran, el nostre cos desapareixerà, però el nostre caminar perdurarà en aquells que ens han conegut.
He caigut i m’he preguntat: Heu vist mai la sageta i el gall d’un penell dalt d’una teulada? Gira d’aquí i d’allà cap on el vent li diu. No vull ser així. Vull girar únicament cap a una direcció, la de l’Esperit que m’empeny. I segura, ferma, vull mostrar cap a quina direcció s’ha d’anar, cap a quina direcció els meus germans haurien d’anar.
Els que em trobo al metro, que ni tan sols saben que són els meus germans i tenen el mateix Pare que jo. I oblido una cosa: no sóc jo pas millor que ells i potser em podrien donar una bona lliçó.
Alícia Pallàs