Fins fa poc creia que la universitat actual en el nostre país era un centre de formació
de qualitat, sense manipulacions ni tergiversacions. Però un article aparegut en la
premsa informava que 42 associacions d’alumnes de facultats d’economia de 19 països
denunciaven, (cito literalment): “el biaix ideològic que s’imparteix l’economia a les
facultats de tot el món. Protesten perquè el neoliberalisme impregna el currículum i
diuen que em prou feines hi ha lloc per la reflexió i la crítica. Allò que s’estudia modela
la ment i influeix en les decisions. Els nois que avui aprenen a les facultats seran els
assessors de demà, els que dissenyaran polítiques, els que recomanaran abaixar o
apujar impostos, els que, en bona mesura, modelaran la societat. Tot sota una
determinada òptica i amb menys capacitat interpretativa”
És més que evident que el model econòmic neoliberal afavoreix els interessos dels rics.
Una vegada caigut el mur de Berlín, el capitalisme més ferotge i més especulatiu s’ha
abocat a guanyar diners pels més rics. El neoliberalisme és el model ideal pels rics que
cal perpetuar. I quina millor manera de perpetuar el model econòmic que adoctrinant
als nostres joves economistes amb aquestes teories econòmiques que afavoreixen els
poderosos? Als nostres joves estudiants d’economia els estan adoctrinant perquè
creguin que no hi ha alternativa al neoliberalisme imperant. Pels nostres universitaris
només hi ha una doctrina econòmica vertadera: el neoliberalisme. Des de la universitat
es va estenent com un dogma de fe els principis d’aquest model econòmic que es
comporta com una secta. El neoliberalisme Intenta combatre qualsevol alternativa i
s’erigeix com l’única veritat absoluta. Tan és així que qualsevol govern que no segueixi
les seves directrius és acusat de il·luminat.
Aquestes actituds, més pròpies de sectes que de facultats universitàries, necessita
“sacerdots” que prediquin la seva veritat absoluta i que creguin absolutament que no
hi ha alternativa. El poder del neoliberalisme, com de totes les sectes, està en la
quantitat de fidels que el segueixin.
La controvertida llei del ministre d’educació Ignacio Wert relega a la marginalitat els
estudis de filosofia i en concret la història de la filosofia. Dit d’una altra manera
margina la història del pensament en l’ensenyament secundari i el batxillerat. La
filosofia és una disciplina que cerca la saviesa, cerca donar una explicació de tots els
coneixements possible mitjançant la lògica i el raonament. La paraula ve del grec i
significa amor per la saviesa. És per tant una disciplina relacionada amb el pensament, la
reflexió, la crítica, l’anàlisi i el coneixement. A més a més dels coneixements que ens pot
aportar l’estudi de la història de la filosofia, aquesta ens ensenya a pensar, debatre i
criticar en el sentit de buscar criteri. És sens dubte una de les disciplines que ens ajuden
a madurar com a persones i a viure en llibertat entesa aquesta com la capacitat que la
saviesa et dona per decidir encertadament.
Per contra la LOMCE fa que l’assignatura de religió puntuï per la nota mitjana. En
contrapartida l’assignatura d’ètica també haurà de comptar també per la mitjana. Si
jo fos professor d’ètica no tindria llibres per estudiar, ni exàmens per avaluar. La meva
seria una classe de debat, de reflexió, inclús de provocació per fer obrir la ment al món
de l’espiritualitat, del pensament, del discerniment per fer entendre que no tot s’acaba
amb el materialisme imperant i que cal buscar valors més elevats que ens mostrin nous
camins.
Els estudis secundaris haurien de donar formació als nostres joves en un espectre el més
ampli possible de la cultura, de les arts, de les ciències i del pensament. Però actualment
els nostres sistema educatiu dirigeix ja des d’aquesta etapa els nostres joves cap a una
especialització prematura i obvia l’educació humanística i artística. El resultat és que
estem formant joves que ignoren una gran part de la cultura del pensament. És en la
manipulació i en la ignorància que volen formar els nostres joves per tal d’aconseguir
una població sotmesa, dòcil i resignada.
No és estrany doncs que una assignatura que et dona aquestes competències sigui vista
amb recel per alguns governants. Aquests volen aconseguir sistemàticament el vot dels
ciutadans encara que calgui manipular l’electorat per tal de convèncer‘l mitjançant
mentides, falsedats i arguments que apel·len a la por o a un suposat enemic contra el
qual cal lluitar. L’afany que tenen els polítics per tenir bosses de votants és evident
perquè el seu poder depèn dels vots que aconsegueixin.
Quin partit polític o quina religió no voldria disposar de milions de seguidors per poder
exercir el seu poder? A quin dirigent no li agradaria tenir una població inculta i ignorant
que es cregués les seves paraules com la gran veritat i que no debatis ni posés en
qüestió els seus plantejaments. La democràcia exigeix debat, arguments i contra
arguments. Però quan escolto els debats dels diferents candidats, l’únic missatge que
sento és jo tinc la veritat, per tant estàs en mi o estàs contra la veritat.
Contràriament, Jesús ens diu:
Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit
amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. (Joan, 15 15)
Jesús vol amics. Ja no estem sotmesos a una tutoria sinó que amb Jesús assolim la
maduresa i per ser homes i dones lliures. Que diferent sonen les paraules de Jesús al
costat de tantes i tantes sectes que ens aboquen a ser sempre deixebles, sempre
obedients, sense criteri, sense capacitat d’opinar, ni discrepar. Quan analitzem les
religions o els sistemes polítics ens adonem que la naturalesa humana és la d’explotar i
sotmetre l’home físicament i intel·lectualment. Ho hem fet sempre, i de vegades el
cristianisme s’hi ha prestat de manera vergonyosa.
A diferència de polítics, governants i líders religiosos que volen situar-se per sobre la
resta de la humanitat per imposar el seu pensament, Jesús ens situa a tots al seu
nivell. Jesús vol amics que voluntàriament el segueixin, amics que per ells mateixos
arribin a la conclusió que el camí de Jesús és el camí. Jesús vol amics que dubtin, inclús
que el neguin com ho va fer Pere, que abandonin el camí, que s’equivoquin, però que
per ells mateixos siguin capaços de tornar.
Jesús no vol deixebles dòcils, obedients, sotmeses al seu discurs, que el segueixin
fanàticament sense preguntar-se el perquè i que perpetuïn el missatge sense aportar
res. Jesús tampoc vol mestres que sotmetin als altres al seu propi pensament.
Jesús vol amics que facin el camí amb ell per compartir l’evangeli de tu a tu.
Lliurement. Jesús vol que siguem homes i dones totals, en plenitud, llibertat i
coneixement, per viure la vida sota la nostra responsabilitat, amb la llibertat de
pensar, de debatre i de dubtar. L’evangeli no s’ha de guardar en els llibres. Inalterable.
L’evangeli s’ha de viure en el cor, en la ment i en la vida. I només així farem que
l’evangeli no sigui un discurs vell i anquilosat sinó que segui un missatge viu i actual
que donarà llum a totes les generació.
Rubén Pallàs