Avui celebrem el primer diumenge d’Advent. Falten, doncs, poques setmanes per arribar al Nadal, aquest Nadal que, segons Joan Maragall, encarna “el poder que tenim de renéixer de nosaltres mateixos, de fer de la nostra vida un començament infinit”. El mateix autor escrivia, també, allò tan conegut de “Nadal torna, torna sempre. Ja se’n pot anar de vegades la seva remor i restar sols l’hivern amb el fred i la neu…” Nadal, torna. I és el temps de l’Advent que ens ho indica.
I és, precisament, sobre l’Advent que voldria parlar; sobre aquest període del calendari litúrgic que durant quatre diumenges precedeix i ens prepara el Nadal.
Sabem que la mateixa paraula “advent” deriva del llatí eclesiàstic “adventus” amb el significat de “arribada”, mot que finalment, i per analogia, va passar a significar l’arribada del Crist i, també, que l’origen de la celebració de l’Advent és molt antic: sabem que ja a finals del segle VI es portava a cap un període d’Advent marcat per la penitència i el dejú.
Avui, però, l’Advent és considerat, sobretot, com un període d’espera i d’esperança de cara a l’arribada del Messies. I és relacionat amb aquest temps litúrgic que avui comencem, que ens trobem amb la popular Corona d’Advent. Ha estat, doncs, espigolant per internet a la cerca de l’origen i la simbologia d’aquesta tradició que he trobat una variada i rica simbologia quepotser ens enriquirà en encendre avui la primera de les quatre espelmes.
Sembla que va ser el pastor luterà Johann Heinrich Wichern qui l’any 1839, tot inspirant-se en antigues tradicions germàniques, va concebre la idea de crear la popular Corona per tal de preparar l’arribada del Nadal.
Fixem-nos ara en la seva simbologia. La Corona més genuïna és feta de branques d’avet lligades per una cinta vermella i està ornada amb pinyes, boix grèvol, llorer i vesc. La seva al·legoria és molt rica: la corona simbolitza la victòria, la seva forma rodona evoca el sol i el seu retorn, el nombre de quatre representa, a més a més de les quatre setmanes de l’Advent, les quatre estacions i els quatre punts cardinals i el color verd és el signe de la vida i de l’esperança.
L’avet és símbol de força; el llorer, de victòria sobre el pecat i el sofriment, i, ni l’avet ni el llorer no perden mai les seves fulles i representen, així, l’eternitat de Déu.
Les flames de les quatre espelmes representen la llum del Nadal que s’atansa i ens porta pau i esperança a l’ensems que és el símbol de la lluita contra les tenebres. Finalment, la corona també és el símbol del Crist Rei al mateix temps que les fulles de grèvol, amb les seves punxes, ens recorden les espines de la corona de la Passió.
I encara hi ha qui troba més simbologies: les quatre espelmes representarien les grans etapes de la història de la Salvació abans de l’arribada del Messies o les quatre grans etapes de la història de la humanitat: La Creació, l’Encarnació, la remissió dels pecats i el Judici final…
Malgrat tot, encara que la simbologia de la Corona d’Advent sigui tan rica, la mateixa font d’internet d’on he tret aquesta informació reconeix que actualment aquest simbolisme és pràcticament desconegut de tothom.
Sigui com sigui, l’Advent és el temps de l’espera del Nadal, no el d’un nadal amb minúscula dissortadament cada cop més pagà i desnaturalitzat i que ha perdut en una gran part el seu sentit cristià. Dietrich Bonhoeffer en l’inici del seu llibre “Meditacions sobre el Nadal” inclou aquest seu petit poema que ens parla de l’esperança de l’Advent:
“Festejar l’Advent significa esperar;
esperar és un art
que el nostre temps impacient ha oblidat.
Cal esperar
les coses més grans, profundes i tendres
del món
i això no es pot fer en el tumult
sinó segons les lleis divines
del germinar, créixer i esdevenir.”
Esperem, doncs, en aquest temps d’Advent que ara comença, una de “les coses més grans, profundes i tendres del món”: el Nadal, i intentem de fer-ho “segons les lleis divines”
J. Lluís Paül