Assunció. Així és com es fa dir la meva veïna. Viu al mateix replà i les nostres habitacions es toquen paret per paret.
Va venir de Lleida amb el seu marit, ara ja fa molt de temps. Allà hi tenia un tros que conreaven.
A poc a poc, els fills van anar marxant del pis fins que un bon dia el matrimoni va quedar sol. Però amb el temps, els riures i corredisses dels néts van omplir aquella casa altre cop. Els néts van anar creixent, l’Assunció i el seu marit envellint.
Un dia ell també la va deixar. Va morir i la casa va quedar deserta. La soledat va venir a visitar-la un dia i ara ja és la seva companya.
L’Assunció té ara uns vuitanta anys i la sento feinejar a la terrassa on té cura encara de les tomaqueres, les oliveres i els llimoners que un dia el seu marit va dur.
Un cop em va dir que es preguntava si jo encara vivia al pis perquè gairebé no em sentia. Només sabia si hi era quan em sentia pujar i baixar la persiana al matí i a la nit.
No saps com m’agrada sentir-te! El soroll que fas em fa companyia. Sé que hi ets i penso que no estic sola.
I va continuar amb un somriure trapella:
– Saps què? Aquesta nit, quan vagis a dormir, pica a la paret i jo et contestaré.
Li vaig dir que així ho faria i quan vaig picar fins que els artells em feien mal, em va contestar. En sentir-ho, em va agafar una mena de riure boig i em va agradar tant que s’ha convertit en un costum. Cada dia del món, quan pujo la persiana, pico fort.
No la veig, però la sent o.
Aquest Nadal vaig tenir un amic invisible. Invisible no és la paraula adequada perquè el podia veure, però ignorava el seu nom. De fet, no m’importava gaire qui era perquè, fos qui fos, el resultat seria el mateix. Tampoc no sabia què em regalaria però del que n’estava certa és que escolliria el meu present amb tota la cura del món pensant únicament en mi. Ho faria amb amor i amb alegria me l’oferiria.
Jo també, al meu torn, era amiga invisible i li tenia preparat al meu amic un regal que esperava provocar en ell una exclamació d’agraïment. Ell, com jo, ignorava qui n’era l’autor.
Es tractava de regals que no canviarien les nostres vides; tot just detalls que il·luminarien els nostres rostres per un instant.
Tinc un altre amic invisible, i a l’inrevés de l’altre, no el puc veure, però sé qui és. El sento al meu costat. Aquest ja fa temps em va fer un regal sense preu que sí que va canviar la meva vida. Cada dia em dóna el seu perdó, cada dia em dóna l’esperança, cada dia em dóna el seu amor. No cal esperar a Nadal per sentir-ho.
De vegades el busco perquè l’he oblidat entre tràfecs i preocupacions. De vegades, em vénen ganes de cantar-li lloances, de demanar-li perdó. De vegades, em vénen ganes de plorar.
El moment que li tinc reservat en el meu dia a dia de vegades dóna fruit, de vegades no.
Mútuament, l’Assunció i jo ens donàvem l’una a l’altra. Compartíem el nostre moment a quarts de set sense veure’ns. Mútuament, el meu amic invisible i jo intercanviàvem presents en l’anonimat.
Mútuament, Déu i nosaltres vivim aquest estimar i sentir-nos estimats que dóna sentit a les nostres vides; aquest diàleg que ens fa sentir que Ell és aquí i mai no ens deixarà.
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.
Apocalipsi 3,20
Alícia Pallàs