Les passades festes nadalenques em van regalar un llibre amb un títol un xic sensacionalista: “Heretges, perseguits i excomunicats. La cara oculta de l’Església”. Val a dir, d’entrada, que l’obra no em va acabar de fer el pes. L’autor, Lluís Busquets i Grabulosa, un catòlic autoanomenat crític i progressista, va desgranant, al llarg de les vora 600 pàgines del llibre, el que podríem dir tots els “draps bruts” de l’ Església de Roma, des de les primeres comunitats cristianes fins els nostres dies. L’obra, que especialment en els primers capítols és d’una densitat que a estones fa feixuga la lectura, acaba sent, penso, a estones, obertament pamfletària i partidista.
Però, no és pas del llibre de Busquets i Grabulosa que vull parlar, sinó de la tristesa que produeix el fet de contemplar el capteniment de l’Església en allò que l’autor anomena la seva “cara oculta” i comprovar com ha estat d’allunyada de l’Evangeli una institució que ha practicat la violència, amb més o menys furor, al llarg de la seva història.
És veritat allò tan repetit que l’Església és santa i pecadora a l’ensems, però, realment, colpeix el contemplar tots aquells episodis de la part “pecadora” de la història eclesiàstica on aquesta part és d’unes dimensions tan grans, i tan allunyades de l’Evangeli, que hom pot arribar a dubtar de la part “santa” de la Institució…
Realment, tenia raó Luter quan escrivia que “Qui vol trobar el Crist ha de trobar, abans, l’Església (…) perquè l’Església no és pas de fusta i de pedra, sinó que és l’assemblea dels creients; que és a ella a qui cal vincular-se i contemplar com viuen i què ensenyen aquests creients; perquè són ells qui, amb tota seguretat, tenen el Crist”
Certament, tant la Confessió d’Augsburg com la resta de Reformadors del segle XVI es van expressar d’una manera semblant: “L’Església és l’assemblea de tots els creients en la qual l’Evangeli és predicat amb puresa i els sants sagraments són administrats d’acord amb l’Evangeli”. Ja sabem, però, que una cosa és l’Església com a comunió espiritual i una altra cosa és l’Església com a Institució. I aquí és on rau el problema que ha portat, al llarg dels segles, molts “heretges” a voler-la “purificar”
Però ja sabem com ha reaccionat, molt sovint, l’Església institució a aquest desig de purificació, o a les possibles “desviacions” teològiques; ho saben prou bé els mateixos protestants que van patir, durant molt de temps, l’excomunicació, la tortura o la mort . I això sense haver de parlar de persecucions o guerres de religió. Realment, el panorama no és gaire exemplar ni evangèlic i fa envermellir de vergonya els propis catòlics, però no només els catòlics.
Ja al segle XVI, l’humanista i teòleg protestant Sebastien Castellion – en un primer temps col·laborador de Calví a Ginebra, abans de trencar amb el Reformador per divergències teològiques- escrigué, amb el pseudònim de Martinus Bellius, un tractat sobre els heretges : “De haereticis…” on atacava la doctrina, molt corrent en el seu temps, segons la qual els heretges havien de ser executats. El llibre, que va ser traduït per Casiodoro de Reina al castellà, era una clara condemna a la mort a la foguera del teòleg i savi aragonès Miguel Servet qui, perseguit per catòlics i protestants per negar la Trinitat, fou cremat a Ginebra el 27 d’octubre de 1553.
De Castellion són aquestes paraules, malauradament de trista actualitat, que caldria tenir ben presents: “Matar un home no és pas defensar una doctrina; és matar un home” i afegia “quan els ginebrins han fet morir Servet, no defensaven pas una doctrina, mataven un ésser humà. No es fa pas professió de fe cremant un home, sinó fent-se cremar per ella” i increpava Calví amb aquestes paraules. “Em podries dir, en resum, si és el Crist qui t’ha ensenyat a matar els homes?”
Castellion va haver de fugir dels seus perseguidors poc després d’aparèixer el seu llibre.
Aquells eren uns altres temps. O, potser, no.
J. Lluís Paül