El Capitalisme és pecat. El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria. Pere Casaldàliga.
El capitalisme és un sistema socioeconòmic que es basa en la propietat privada dels mitjans de producció. Per tant és a través del capital que s’obtenen els recursos necessaris per generar riquesa i aquests recursos s’assignen en funció dels beneficis que se’n poden obtenir. En les universitats d’arreu del món no deixen de predicar com una veritat absoluta les bondats de l’economia de mercat i sostenen que és l’únic sistema econòmic que funciona. Però la realitat és que en la darrera crisi hem notat els efectes destructors de l’economia de mercat. La realitat del capitalisme és que fa més rics als rics i més pobres als pobres i en les crisis s’accentuen aquestes diferències. El capitalisme és la fàbrica de fer pobres. Però la pobresa no és un patrimoni exclusiu del capitalisme. També el feudalisme mantenia una gran part de la població en la pobresa. El comunisme que semblava que havia d’eradicar la pobresa s’ha demostrat com un autèntic fracàs si ens atenem als resultats i en la manera que s’ha instaurat. La pobresa sempre ha format part de la humanitat i és la conseqüència de la cobdícia de l’ésser humà. Però les conseqüències de la darrera crisi, a més a més d’eixamplar les diferències entre pobres i rics, ha fet augmentar significativament el nombre de pobres en la nostra societat fins al punt que s’han encès totes les alarmes socials. Però no seríem justos amb la humanitat si no reconeguéssim també que moltes persones i institucions han lluitat per eradicar la pobresa del món. Però, com un mal crònic i endèmic, hem estat incapaços de donar solució al problema de la pobresa. Eradicar la pobresa significa repartir les nostres riqueses tal com va dir Jesús al jove ric. Aquest és un pas que ni nosaltres som capaços de donar. Costa reconèixer-ho però estem massa lligats als béns materials perquè, en el fons, ens donen felicitat i seguretat. Una felicitat i seguretat fugisseres.
El cristianisme sempre ha tingut una actitud molt sensible envers els que viuen per sota de la dignitat. Des de petit he sentit la preocupació de totes les esglésies davant la xacra de la pobresa i aquestes han volgut donar una resposta al problema. Un dels missatges més predicats per l’església ha estat la pràctica de l’almoina. El cristianisme ha posat molt èmfasi en l’almoina creient –o volen creure- que aquesta era la solució a la pobresa i la redempció dels rics. És decebedor que la resposta de les esglésies davant la pobresa sigui la pràctica de l’almoina i em causa estupor sentir que la raó de l’existència de la pobresa és deguda a què els rics tinguin la possibilitat de salvar-se fent obres pietoses. Rellegint el passatge on Jesús parla de l’almoina denoto una certa crítica cap a aquesta pràctica. Per què Jesús demana que l’almoina es faci en secret com si es tractés d’un acte indigne i vergonyós que cal amagar i no fer públic? Pot ser perquè l’almoina és el signe visible d’una resignació a una realitat que no podem canviar. Pot ser perquè l’almoina és el sistema en què se sustenta la injustícia social. Pot ser perquè l’almoina és el boc expiatori dels rics. Pot ser perquè l’almoina és el preu que s’ha de pagar per mantenir els nostres privilegis. Pot ser perquè el triomf de l’almoina és el fracàs de la nostra societat cristiana. Pot ser perquè a través de l’almoina ens desentenem del qui pateix al mateix temps que ens sentim satisfets d’haver fet una bona obra. Jesús vol la solidaritat del bon samarità. Vol l’actitud del qui no es desentén del qui pateix. Jesús va fer molts miracles, va ajudar a molta gent però no he llegit que donés mai cap almoina. La nostra almoina demostra com n’estem de lligats a les coses. Quan Jesús li diu al jove ric que es vengui les seves riqueses i doni els diners als pobres, no li demana pel bé dels pobres sinó pel bé del jove ric. Jesús ens demana que ens desempalleguem de les coses. Cal no deixar-se dominar pel fet de tenir. Per això m’agrada aquesta gent que abandona casa seva i el seu país per fer un servei en contrades llunyanes per curar en un país on la sanitat és precària o per reconstruir en un país devastat per les guerres o pels fenòmens naturals o per alimentar en un país arrasat per la sequera o per finançar amb micro préstecs petits tallers i refer una economia des de baix. No, crec que Jesús no era molt partidari de les almoines perquè donar una almoina és pagar per desentendre’s del problema. Jesús prefereix el que acull, el que vesteix, el que cura i el que visita en la tribulació i no es contenta en donar unes quantes monedes amb més o menys fanfàrria. En un món on les diferències entre rics i pobres cada vegada són més grans cal pensar que necessitem canviar les coses. Per això m’agrada la idea de l’any jubilar. Cada 50 anys s’havia de celebrar l’any del jubileu. En aquell any tot retornava al propietari original i els esclaus recuperaven la llibertat. M’agrada la idea de l’any jubilar perquè dóna una altra oportunitat a la justícia. És un crit a l’esperança i a la utopia. El jubileu ens recorda que res és per sempre que el que tenim és temporal que cal corregir els desequilibris i les injustícies que l’economia de mercat provoquen en la població. Però mentre no arriba l’any jubilar, acolliu al foraster, cureu al malalt, doneu menjar al qui té fam, doneu a beure al qui té set, doneu de vestir al qui va despullat i visiteu al qui està aïllat.
Declareu sant l’any que fa cinquanta i proclameu la llibertat a tots els habitants del país. Aquest any serà l’any del jubileu: els qui s’havien venut el patrimoni, el recobraran, i els qui s’havien venut ells mateixos, retornaran al seu clan. Levític 25:10
Rubén Pallàs