Fa unes setmanes, el president Rajoy, en el debat sobiranista, va apel·lar a la sang com un motiu d’agermanament i d’unió. Deixant de costat les polèmiques, el que va fer el president Rajoy és apel·lar a la tendència que té l’esser humà a formar tribus. El concepte de tribu, tan desprestigiat actualment, és el que ha fet que la humanitat hagi sobreviscut fins als nostres dies. És gràcies a la tribu que hem après a conviure els uns amb els altres i a ajudar-nos els uns als altres. Per tant els concepte de solidaritat, treball en equip i cooperació es van materialitzar amb la creació de les tribus.
La tribu no és només una agrupació de persones, sinó que a més es caracteritza per tenir un avantpassat comú i per viure en un territori determinat. No sé si, amb les noves tecnologies, el concepte de tribu pot arribar a canviar, ja que el concepte de territori en el món virtual és molt diferent. Els integrants d’una tribu comparteixen interessos comuns que de vegades entren en competència amb els interessos d’altres tribus. I és en el conflicte d’interessos que apareix el concepte de guerra. Si en la «intratribu» apareixen els conceptes de solidaritat i cura, en la «intertribu» apareix el concepte d’egoisme i violència.
El concepte de tribu està íntimament lligat a la uniformitat de llengua, costums, pensaments i religió. La diferència és percebuda com una amenaça per la tribu i aquesta confronta la seva idiosincràsia al que no és genuïnament propi i posa sota judici la nostra manera íntima de ser si aquesta no coincideix amb el de la comunitat. George Brassens ja ho cantava en la cançó la Mauvaise Réputation que traduït per Paco Ibáñez deia: No, a la gente no gusta que Uno tenga su propia fe.
De sempre els pobles han conquerit altres pobles i als han sotmès a la seva cultura. El colonialisme europeu ha estat en aquest sentit molt agressiu de manera que la cultura de continents sencers han estat aniquilades per imposar-los una d’aliena.
També en l’àmbit de la religió l’ uniformisme ha estat – i és encara avui- devastador i criminal. Per un interès uniformador s’han comès crims en nom de la veritat i de la sana doctrina. Recordem les croades destinades a reconquerir Terra Santa o les guerres entre catòlics i protestants o els tribunals de la santa inquisició que buscaven qualsevol escletxa d’heretgia per ajusticiar persones que pensaven diferent. Avui en dia els musulmans que estan sota la Yihad islàmica o guerra santa tenen el mandat de matar no creients i apòstates per poder anar al cel. Alguns teòlegs musulmans afirmen que l’Alcorà defineix la Yihad d’una altra manera de com s’entén avui però la realitat és que la Yihad és avui en dia un focus de violència i de mort.
Actualment hi ha una manera políticament correcta de resoldre les diferències entre dues comunitats. Consisteix en afirmar que cal oblidar el que ens a separar per reforçar els llaços que ens uneixen. En el fons aquesta proposta a no vol dir res perquè ningú esmenta quins són aquests llaços que ens uneixen, sigui la llengua, sigui la religió, o sigui un passat comú. No podem ignorar les diferències- No podem amaga-les darrere un tabú per no haver de parlar-ne. La ignorància d’un problema no és la solució sinó tot el contrari. Si només podem parlar dels aspectes que ens uneixen, no podrem conèixer-nos en la totalitat. Només és pel coneixement de l’altre que podem arribar a estimar-lo, perquè només s’estima allò que es coneix.
Un exemple de tribu és el poble jueu. Amb una religió i llengua pròpia ha subsistit fins als nostres dies sofrint innombrables persecucions i intents d’aniquilació. Però cal dir que el poble jueu ha estat un poble extremadament racista que ha basat el seu futur en no barrejar-se amb altres pobles, ja que el sols contacte amb un gentil els podia contamina. Per tant si no hi ha barreges, no hi ha diferències i no hi ha conflicte. El poble Jueu és potser el més representatiu d’un concepte antic de tribu. Però, d’aquest poble extremadament tribal on tot està regit per la Llei que no deixa cap detall ala improvisació, sorgeix un nou concepte de tribu.
Jesús trenca amb el judaisme tribal i endogàmic per obrir-se al món. No demana al romà que deixi de ser romà, ni al grec que deixí de ser grec i allibera al jueu del compliment de la llei per formar una nova tribu. És la tribu dels que només tenen en comú el concepte d’amor. No cal res més. No necessitem ni una llegua comuna, ni un passat comú, ni uns costums compartides, ni tan sols una religió. Només hem de tenir en comú l’amor.
Nosaltres els protestants en sabem molt del respecte a les diferències. Està en el nostre principi fundacional. La lliure interpretació de la paraula de Déu ens comminar a viure respectant la diferència i a considerar-la un valor.
És sota aquest nou concepte de tribu que neix l’ecumenisme i el Consell Mundial d’Esglésies. L’objectiu dels quals no és uniformar, ni renunciar a llurs idiosincràsies de cada església sinó tot el contrari, enriquir-nos mútuament. Llarg camí li queda a l’església catòlica en aquesta singladura, perquè en el Consell Mundial d’esglésies assisteix només observadora i no com a membre de ple dret, perquè en fer-ho com a membre significaria reconèixer que les altres esglésies també són esglésies de Crist cosa que encara nega categòricament.
La convivència en el nostre país s’ha basat en la uniformitat. Històricament Espanya ha intentat combatre la diversitat imposant una mateixa llengua, un mateix Déu, una mateixa religió, una mateixa cultura i una sola manera de pensar. Igualtat. No en el sentit de la revolució francesa que es basa en la igualtat d’oportunitats sinó en el sentit de la uniformitat de la població. Espanya tolera malament la diversitat.
No m’agrada la uniformitat perquè és esterilitzadora. Crec que tothom té el dret en el nostre país de poder ser i expressar-se com vulgui sempre que respecti un model de convivència. I aquest model de convivència ha de ser el del respecte, el de la justícia i el de la justícia social. No sé un millor model que el de conèixer-nos els uns als altres en lloc d’intentar crear comunitats aïllades i enfrontades. Cal que tothom es pugui sentir identificat sense haver de renunciar a les seves arrels. Per això, pel que fa a la convivència en el nostre país, sóc un defensor del model educatiu català perquè pretén crear una sola comunitat en què totes les identitats hi siguin presents i tots els nens aprenguin i coneguin les dues llengües del país per tal de què tothom pugui ser com és.
En aquests moments de canvi, de crisi, no serà ni per vincles de sang, ni per la llengua, ni per un passat comú ni tan sols per la religió que farà que ens mantinguem units. Tampoc es podrà mantenir la unitat de l’estat a través de la llei. Una de les diferències entre la dictadura i democràcia és que en la dictadura la llei està per sobre de la voluntat ciutadana però en la democràcia la voluntat ciutadana està per sobre de la llei.
El que ens mantindrà units no serà viure en un sol país o en dos països independents. El que mantindrà units seran els llaços de la justícia, el respecte pel qui no és com nosaltres, el coneixement mutu, serà construir un país on el verb no sigui la imposició, ni el menyspreu per les diferències, ni la uniformitat, ni la ignorància del qui no és com nosaltres. El que unirà els pobles és la possibilitat de construir un país solidari, just, amb persones que creguin que el bé comú és tan important com el bé propi, on tothom tingui el dret de ser i de pensar diferent, sense que vulguem imposar-los ni una llengua, ni una religió, ni una cultura, ni un Déu. Aquest és el nou concepte de tribu que ens va ensenyar Jesús, ja no són els vincles de sang, ni de costums ni de llengua els que conformen la nova tribu sinó els vincles del regne de Déu.
Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare. ( Mateu 12: 46-50)
Rubèn Pallàs