Recordeu aquesta il·lustració del Nou Testament? És una de les moltes il·lustracions que apareixien a les versions del Nou Testament dites “populars” dels anys 70.
Aquests dibuixos d’una sola línia ens van acompanyar durant molts anys quan obríem el nostre Nou Testament (en castellà com quasi tot en aquells anys). Era la versió «Dios llega al hombre» que l’any 1966 van editar les Societats Bíbliques Unides per Hispamoamèrica en un castellà d’aquelles contrades amb gran acceptació. Posteriorment, l’any 1971, la Societat Bíblica la va editar en un castellà més estàndard a l’estat espanyol.
El que no recordem gaire, per no dir gens, és qui és l’autor d’aquests dibuixos. És tracta d’una autora, Annie Valloton, il·lustradora suïssa que va il·lustrar no solament el Nou Testament sinó també l’Àntic Testament.
Annie Valloton ha mort fa molt poc..Tenia 98 anys i va morir aquest passat 28 de desembre. Els seus dibuixos van ser publicats en la gran majoria de versions populars de la Bíblia en totes les llengües en les que va ser traduïda. Això fa que sigui l’artista més publicada, molt per sobre de Picasso i Van Gogh. Es calcula que la sèrie de dibuixos per il·lustrar la Bíblia era d’uns 500 i el nombre d’exemplars en totes les llengües estava per sobre dels 140 milions, l’any 2004. El resultat és espectacular: 70.000.000.000 dibuixos publicats!!!
Annie va néixer a Lausanne. El seu pare era fill i germà de pastor reformat, i la seva mare, que era alsaciana, era néta d’un pastor luterà.
Durant la segona guerra mundial va ser una “resistent”. Juntament amb la seva germana, com a membres de la resistència, van ajudar a sortir de França a molts jueus que estaven amenaçats de caure en mans dels nazis i acabar en els camps d’extermini.
Des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort, Annie va residir a París i era membre de l’Eglise de l’Oratoire du Louvre. Aquesta església es defineix com a una église chrétienne protestante, membre de l’Église Protestante Unie de France.
A la seva comunitat se la reconeixia per estar sempre present en totes les celebracions quan no estava viatjant com a autora d’uns dibuixos que havien arribar arreu. Però, sobretot, se la recorda per ser a la sortida del culte per acollir a les persones més noves de la congregació i a les persones que havien entrat per primera vegada al temple. En un dibuix seu, que representava aquesta tasca, escrivia la seva màxima: L’acolliment és també un somriure.
És bo de recordar aquestes persones que han format part del nostre imaginari col·lectiu religiós i retre’ls-hi l’homenatge que s’han guanyat des del seu anonimat.
I crec que el millor homenatge que li podem fer és seguir el seu consell com a membres d’una comunitat protestant i posar-lo en pràctica:
L’ACOLLIMENT ÉS TAMBÉ UN SOMRIURE
S.F.M.