El metodisme Wesleyà té una frase que m’encanta. Pensem i deixem pensar. Sembla una frase absurda perquè tots sabem que tothom pensa i tots sabem que no és possible prohibir pensar.
Des de l’antiga Grècia a la Xina de Confuci, des del judaisme més arcaic als nostres dies el pensament ha tingut una importància cabdal en el desenvolupament de la civilització.
El pensament i el raonament han estat el motor que ens han dut fins als nostres temps. El pensar és el motor que ens mou a la recerca de la veritat, a discernir entre el bé i el mal, entre el bell i el lleig, és el raonament que analitza i posa en qüestió qualsevol coneixement, idea o acció. No és cert que el fet de pensar sigui un acte senzill. Els filòsofs han discutit molt sobre el terme pensar i la influència que pot tenir en una persona el fet de pensar. Pensar és un acte solitari de creixement personal que ens permet alliberar-nos de la banalitat. Perquè el fet de pensar, aprofundir i qüestionar ens permet discernir entre el que és bo i el que és dolent i per tant detectar el mal no conscient.
El mal no conscient és aquell mal que no detectem perquè és un costum generalitzat o heretat o induït per les masses socials o induït a través dels mitjans de comunicació o pels poders fàctics de la nostra societat. És un mal no detectat. Avui és fàcil afirmar que el nazisme representa el mal absolut. Però els crims del nazisme contra els jueus van ser possibles perquè el poble alemany no va trobar cap maldat en aquell genocidi. Si el poble alemany va permetre que el nazisme cometés tants crims no va ser pel fruit d’una profunda reflexió de la població sobre les arrels del judaisme i la nefasta influència en l’economia sinó perquè el missatge contra els jueus va ser repetit per Hitler contínuament fins que la població el va interioritzar i el va fer seu. Els crims van ser possibles perquè un poble, tan orgullós dels seus filòsofs i dels seus pensadors, va deixar de pensar per si mateix. Va acceptar el pensament del seu líder sense jutjar el missatge. El poble alemany va voler creure que el missatge messiànic del seu líder era el bé suprem i la justícia absoluta i que als jueus que ell assenyalava amb el dit era l’encarnació del mal. Un poble sencer va voler creure que el poble jueu era el mal i que calia aniquilar-los. Alemanya va veure com sis milions de jueus eren deportats, cremats, gasejats o afusellats sense pensar que aquells fets eren horribles i un crim contra la humanitat. Els alemanys dirigien camps d’extermini i ningú es van plantejar en cap moment si allò era bo. Senzillament van deixar de pensar, van assumir el pensament del seu líder i van assassinar amb la més absoluta inconsciència i banalitat. Passa el mateix amb les sectes. L’adepte cedeix la seva capacitat de pensar al grup i perd voluntàriament el seu criteri i la seva capacitat de judici. L’arrel del fanatisme està en deixar de pensar.
El fanàtic no pensa, no té criteri i adopta el pensament del grup al qual pertany. El fanàtic és dèbil i necessita un grup que li doni la força d’esperit que li manca és, en resum, un pobre diable manipulable i per tant perillós. Per això trobo tan interessant que el protestantisme no tingui cap líder espiritual ni tingui un cap de l’església que determini el pensament del col·lectiu. Amb això no vull dir que els líders espirituals siguin sistemàticament dolents ans al contrari, hi ha hagut molts pensadors i líders que han estat una inspiració per nosaltres, però el que no hem de fer és cedir la nostra capacitat de pensar i de buscar criteri perquè llavors ens convertim amb éssers absolutament banals, pusil·lànimes i manipulables. La mediocritat i la banalitat del nostre pensament ens aboquen a la renúncia de ser éssers responsables de la nostra vida.
La segona part de la frase és: deixem pensar. Si pensar no és fàcil, deixar pensar ho és encara molt més. El no pensar i el no deixar pensar són dues cares de la mateixa moneda. El poder de les institucions, de les religions i de les classes dirigents es basen en un pensament únic per tothom. Un dissident és considerat un perill per la societat perquè posa en qüestió el seu funcionament i per tant posa en evidència les seves injustícies i les seves arbitrarietats. Les injustícies i arbitrarietats d’una societat que es diu democràtica són directament proporcionals a la banalitat i mediocritat del pensament dels seus ciutadans. El no deixar pensar no es presenta com una prohibició. Òbviament és impossible prohibir pensar. El pensament és lliure i incontrolable. El no deixar pensar es disfressa de veritat absoluta i inqüestionable de manera que cal assumir-la com un dogma de fe fins al punt que ja no pensem per nosaltres mateixos sinó que el sistema pensa per nosaltres. Quan deixem de pensar i de qüestionar ens convertim amb persones banals. També les religions han tingut generalment un anhel de controlar i determinar el pensament de la població. Aquestes han determinat què era “el mal” i s’han erigit com guies morals, filosòfiques, espirituals i fins i tot científiques fins al punt que tot el qui discrepava era excomunicat, aïllat i fins i tot executat Fins al segle XIX definíem el mal com un comportament que no s’adequava al que nosaltres crèiem que era el bé suprem, la bellesa i l’harmonia. Però aquest darrer segle XX ens ha ensenyat que el mal està en la renúncia a pensar, en la renúncia a cercar criteri, en la renúncia a qüestionar-nos el que ens diuen i passar-ho pel sedàs del nostre criteri. Quan acceptem banalment certes afirmacions com que la immigració és la base de la delinqüència, o que els immigrants exhaureixen els recursos socials, o que la causa de l’atur és deguda en bona mesura a la immigració en lloc de pensar que és la injustícia social la causant d’aquests mals, justifiquem que els immigrants han de ser ciutadans de segona classe amb menys drets que nosaltres i obrim la porta al racisme. Exemples com aquest són habituals en la nostra societat. Deixar pensar és una actitud de creure en la diversitat, en la tolerància i sobretot és una actitud profundament arrelada en el cristianisme, que vetlla pel creixement espiritual, que tracta a la persona com un igual i on no hi ha superiors ni inferiors. És amb aquesta actitud que tindrem persones que podran caminar soles per la vida perquè hauran adquirit una forma de ser i d’entendre la vida forjades en la seva capacitat de pensar. I no ens ha d’importar que no coincideixi amb el nostre criteri. L’important és que cadascú tingui el seu criteri com a conseqüència de la seva pròpia reflexió. El gran perill del mal no és el mal que fem conscientment. Aquest mal és totalment recognoscible i identificable per nosaltres. És un mal íntim i propi, fruit de la nostra debilitat. Contra aquest mal sempre podem reaccionar i modificar la nostra conducta. El mal perillós és aquell que no podem identificar, és el mal que s’esmuny en la nostra vida com una veritat absoluta i inqüestionable. És un mal fruit de la nostra incapacitat de pensar. Per nosaltres la tragèdia és deixar-nos portar per un corrent de pensament que tothom accepta sense parar-nos a pensar, ni per un moment, si és correcte o no.
Rubèn Pallàs