La nostra església és per normativa, vocació i convicció, ecumènica, i per ser-ho predica i practica el camí de la unitat participant i organitzant molts espais en els que compartim la pregària amb altres confessions cristianes.
Ara bé, hem de reconèixer que, en el nostre imaginari, la paraula ecumenisme és massa gran i el mot pregària massa petit; sembla que pregar ecumènicament sigui la paradoxa d’intentar amb una galleda de platja buidar el mar. Malgrat potser, i solament potser, el problema està precisament en la nostra categorització de les paraules.
La gran paraula, ecumenisme (amb aquest ressò a tecnicisme que li atorga tanta categoria –com quan a una margarida li dius Chrysanthemun Leaucanthemum), prové del vocabulari grec que es refereix a les coses domèstiques, a aquelles de les que s’encarregaven les dones o els esclaus; en una traducció lliure podríem definir-la com endreçar la casa, amb un endreçar que abastaria des de la neteja fins a les compres, i inclús la economia (us fixeu que també és semblen? Economia i ecumenisme tenen la mateixa arrel greca: oikos que, com ens han ensenyat uns iogurts, vol dir casa). Així doncs, aquest gran mot que sembla massa gran per poder omplir-lo solament amb pregària, en realitat és un mot petit, que parlar dels últims que es dediquen a les últimes coses, als invisibles que treballen en l’espai de les coses privades, lluny de les places i de les grans decisions polítiques i públiques. Sí, el terme ecumenisme en realitat és petit, som nosaltres que, pot ser pel seu ressò, el considerem gros.
I clar, quan parlem de pregària, ens referim a quelcom tan quotidià, tan a l’abast de qualsevol, tan normal i rutinari, que ens sembla dir una cosa petita, sense més transcendència que una margarida d’aquelles grogues que creixen a la vora de tots els camins. Per allò d’estar tan acostumats a tenir lliure accés a la divinitat, un camí obert per parlar, quan i on vulguem, amb el Totpoderós, hem desvirtuat el fet i l’acció de presentar-nos davant Déu per dialogar amb ell. Tergiversant a Santa Teresa hem entès que trobar a Déu entre les cassoles no és quelcom que ens hauria de produir, dins el cor, aquell sentiment d’insondabilitat que la bíblia defineix com temor, com si la presència de Déu fou insignificant i no terrible.
I si ho pensem així, si donem la volta a la profunditat i importància que li atorguem a les paraules, i ens adonem que l’ecumenisme no és més que endreçar el desordre del cristianisme, amb la naturalitat d’una feina quotidiana, que es fa pels invisibles i petits del món; i altre vegada, valorant el regal de l’esquinçada del vel del temple, considerem la pregària com un privilegi majestuós, un do incommensurable, perquè a la fi poder-nos presentar davant de Déu per dir, per demanar, per donar gràcies, per riure o per plorar és quelcom extraordinari; si ho pensem així, ens adonarem que la pregària ecumènica és un acte revolucionari, que proclama, en mig del desordre social, que les altres i nosaltres compartim la terrible presència de Déu, malgrat les nostres diferències i llunyanies, amb la llibertat i la consciència de saber-nos totes i tots acollits en el sí del mateix Déu.
El divendres vam celebrar el Dia Mundial de pregària de les dones, les unes al costat de les altres, en la profunda presència de Déu, intentant, únicament, endreçar una mica el desordre de la violència i la injustícia ecològica que pateix el nostre món; protestants, catòliques i ortodoxes juntes i diferents, properes i alhora distants, davant de l’únic Déu creador. Si vols ajudar-nos a endreçar el món pots acompanyar-nos en la propera.
Pr. Marta López Ballalta
Presidenta de l’Església Evangèlica de Catalunya