Avui he pensat en tu, en el teu somriure ample i bonàs. En els teus ulls darrere aquelles ulleres bifocals i el regal que em vas fer un dia. No l’he oblidat. Reconec que en aquell moment vaig pensar que per una nena com jo una Bíblia potser no era el millor regal que es podia rebre. Hi havia un munt de nines que qualsevol nena de la meva edat hagués desitjat.
La vaig obrir i amb lletra cal·ligràfica i cursiva escrita a ploma hi havia una dedicatòria:
A nuestra querida nieta con motivo del octavo aniversario de su nacimiento.
Samuel y Carmen
Barcelona, 28 de mayo 1970
2a Timoteo 3, 14 y 15
Em va costar trobar aquell llibre. Primer perquè està cap al final, després perquè és molt curt –quatre capítols tan sols. Ara hi penso i no sé si als vuit anys acabats de fer estaria jo gaire al cas per llegir aquell passatge:
Tu persevera en el que has après i has acceptat fermament, recordant qui t’ho ha ensenyat. Des de ben petit coneixes les Sagrades Escriptures, que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació gràcies a la fe en Jesucrist.
Aquelles sentències que m’interpel·laven em feien respecte. Encara me’n fan. M’ho havies ensenyat tu, la mare i el pare, els mestres de l’escola dominical. Cada nit, quan era al llit, la mare i jo pregàvem, ella més; jo tan sols tancava els ulls ben fort i deia Amén”.
M’agradaria dir-te que me la vaig llegir aquella Bíblia, que hi havia coses que no entenia, que no sabia que es podia mesurar una arca en colzes. Que aquella dona que patia flux de sang em feia angúnia. Però que també em meravellava com Salomó havia demanat saviesa en lloc de riquesa. Que m’indignava quan els deixebles s’adormien a Getsemaní mentre Jesús en hores crítiques pregava. Que moltes vegades havia plorat quan Pere negava Jesús tres vegades, pensant que jo mai de la vida ho hagués fet…
Ara aquella Bíblia ha perdut la tapa del darrera, el llom s’ha esquinçat i les pàgines esgrogueït. Vés! Ja té 45 anys. A la contraportada, una de les meves filles hi va fer un dibuix en llapis: una casa amb una porta i finestres i, a la teulada, una creu i, al capdamunt, un títol: “ESGLÉSIA”. La tinc desada en un prestatge. Només la trec quan vull recordar la fe dels meus grans, de tots aquells que m’han precedit: uns apareixen a la Bíblia, d’altres no.
Tu, sense avisar i amb un somriure que impedia no mirar-te, sempre treies el teu tema. Totes les coses que em passaven les veies a través del prisma de Déu, i jo pensava que ja sabia què em diries: que Jesús va morir per tots nosaltres, que Déu ens va estimar tant que va donar el seu fill per salvar-nos. Sí, ja ho sabia tot això, i et somreia pensant que eres un home savi a qui estimava. Però per què no em parlaves dels homes que caminaven a la lluna? De fets verídics i curiosos que sortien als diaris?
Amb els anys m’he adonat fins a quin punt ignorava la importància del que m’ensenyaves. L’acció de Déu a través d’altres germans, circumstàncies de la vida, t’ensenyen que allò que era tan sabut és descobert de sobte, com una revelació que transforma la vida. Aleshores ets conscient que has agafat el relleu d’aquells que t’ho van ensenyar, i que la teva tasca és la de seguir les passes d’aquell que anava davant d’ells, Jesús. Cada dia experimentem aquesta revelació, ja coneguda, però redescoberta com un nou sol naixent entre les muntanyes.
Tu, tal com David va dir a Salomó, em diries a la fi dels teus dies: Jo me n’he d’anar pel camí de tothom. Sigues valenta!
I avui, avi, dic: “Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor!”
Alícia Pallàs