J.Lluís Paül
Fa uns dies, tot passejant pels carrers d’una ciutat que visitàvem per primer cop, vàrem topar-nos amb un local que va resultar ser una petita església evangèlica. Val a dir que l’edifici no tenia res de remarcable però en una mena de vitrina, juntament amb d’altres cartells i anuncis, ens vam fixar en una mena de còmic -aparentment graciós i que ara em reca de no haver-lo fotografiat- on els dibuixos s’acompanyaven d’uns textos explicatius, força coneguts, però que no ens van deixar indiferents.
Eren sis requadres. En el primer apareixia dibuixat un nen grassonet, rialler, amb bolquers i xumet i a sota deia escrit: “massa petit per a pensar en Déu”; al segon dibuix hi apareixia un jove fatxenda, amb una mà a la butxaca i amb una cigarreta a l’altra i amb posat presumptuós: “massa segur d’ell mateix per a pensar en Déu”; al tercer requadre apareixia el mateix jove, ara amb la seva parella, agafats de la mà, besant-se i vestits de nuvis: “massa feliços per a pensar en Déu”; al quart dibuix, el jove apareixia, assegut darrere una taula de despatx plena de papers i dossiers de tota mena, tot nerviós i desesperat de la feina acumulada: “massa atrafegat per a pensar en Déu”; en el penúltim requadre l’home apareixia cruixit, desfet, anorreat, baldat estirat en un sofà : “massa cansat per a pensar en Déu”.
A l’últim requadre només hi apareixia un taüt: “massa tard per a pensar en Déu”. Confesso que els dibuixos i els textos que els acompanyaven em van fer gràcia tot i que desprenien un pessimisme no dissimulat que reflectia prou bé la nostra realitat. Realment la nostra vida i la dels nostres conciutadans és sovint com la del personatge del còmic que comentem. Ocupats pels petits o grans problemes quotidians anem passant els dies sense adonar-nos que, moltes vegades, anem consumint la vida inútilment sens gaudir de les coses bones i de la bellesa de molts instants que la vida ens ofereix.
Algun cop m’he trobat gent, ja gran, que es penedia de no haver pogut realitzar tal o tal cosa que tenien al seu abast o d’haver malgastat el seu temps en foteses o que sentien remordiment d’haver esguerrat el seu camí. I si això, que és força habitual, succeeix amb les coses “normals” de la vida què direm de les coses relacionades amb la vida espiritual? Què n’hem fet del nostre pensar en Déu? Tant de bo que poguéssim dir com el salmista: “Feliç l’home que (…) estima de cor la Llei del Senyor (i) la repassa de nit i de dia” (Sl1,1-2) “ Que tota la vida et pugui beneir i alçar les mans lloant el teu nom” (Sl 63,5) Tota la resta, en paraules de Cohèlet, no és sinó “ Vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va” (Coh 1,2)