El modo de vivir, de luchar, de luchar por la vida y vivir de
la lucha, de la fe, es dudar. Ya lo hemos dicho en otra
nuestra obra, recordando aquel pasaje evangélico que
dice: «¡Creo, socorre a mi incredulidad!» (Mc 9,24).
Fe que no duda es fe muerta.
Aquesta lectura d’un passatge de La agonia del cristanisme de Miguel
de Unamuno, va aparèixer en el context de l’última Tertúlia Literària
sobre l’obra d’aquest filòsof i pensador: San Manuel Bueno,
màrtir. Va ser una Tertúlia molt animada i amb moltes reflexions interessants.
En referència a aquestes reflexions voldria esmentar un altre text,
aquest de l’Enric Capó en el seu llibre Per què i per a què sóc cristià.
Els dubtes només els tenen els vertaders creients, els que
Veritablement s’aferren a l’evangeli de Crist, aquells que han apostat
la seva vida a la veritat de Jesús com “el Camí, la Veritat i la
Vida”. Els que sempre estan segurs de tot, els del pensament
únic, passen per la vida sense dubtes ni tensions espirituals,
però també sense pena ni glòria. S’han fet un déu a la seva
imatge, en el qual no hi reconeixeríem el Déu de Jesús.
El dubte sempre forma part de la vida cristiana autèntica. L’apòstol
Pau ens recorda que “fem camí per la fe, sense veure-hi.“
Els cristians són els seduïts per Crist, els qui l’han pres seriosament,
els qui viuen en la confiança de la veritat del seu evangeli i l’adopten com programa d’acció. I ho fan, perquè han apostat la seva vida a la veritat del missatge de Jesús. No són ni superhomes ni superdones que tenen totes les respostes.
Són persones normals que lluiten i s’esforcen per tal de trobar
el seu camí a la vida. Són com el pare a qui Jesús va guarir el
fill, que expressa la se va fe en les seves mateixes paraules:
“Crec, Senyor, ajuda la meva incredulitat”.
L’Enric fa servir la mateixa cita de Mc 9,24 en el seu argumentari. Jo
crec però, que hi ha una diferència entre aquests dos autors. Unamuno
es distingeix per la seva lluita constant, la seva agonia com ell
la qualifica, en canvi l’Enric aporta l’esperança.
És cert que a la vida hi ha períodes en els que Déu es fa molt
real i proper, però també n’hi ha que estan plens de fosca i de
núvols. Però Déu és el mateix en els dies de sol radiant, com en
aquells en què el cel està cobert de núvols. Darrere d’ells, sempre
brilla el sol. No sempre serà possible sentir-lo i mai no és
necessari que ho aconseguim. El que importa és confessar la
seva presència, fins i tot quan des del cel no arriba cap resposta.
Ens conforta la paraula de Crist: “Jo sóc amb vosaltres tots
els dies”.
Karl Barth, sobre el dubte deia:
Davant de la Paraula de Déu, el cristià és cridat a qüestionar-se
sobre la qüestió de la veritat. Ha de buscar constantment quina
és la revelació que es dóna en l’acció de Déu reconciliant el
món amb si-mateix. Ha de discernir la intenció del propi Déu i
descobrir d’aquesta manera de nou la veritat i la realitat de la
qual depèn. El dubte, doncs, consisteix en com enfrontar-se a
la qüestió de la veritat ja que significa una tasca mai acabada
en la que la teologia ha de debatre constantment.
Acabo amb com acaba l’Enric la seva reflexió:
El mateix Déu a qui nosaltres acudim amb els nostres dubtes i
els nostres interrogants. Ell se’ns va revelar en Jesucrist, ens va
confiar el missatge del Regne de Déu i ens va mostrar que el
camí per a nosaltres en aquest món és el de l’amor i la solidaritat.
Seguim aquest camí, mai no ens defraudarà.
(SFM)