tabla

Una reflexión sobre la discapacitat intel.lectual des de l´Evangeli del Regne.

Dr. Germán López-Cortacans, Unitat Investigació Atenció Primaria, Tarragona, Doctorand en Teologia, Universitat Múrcia, Pontificia Università Antonianum Roma

Lloc: Rectoria parròquia de Sant Pere de Gavà, Data: 20 febrer a les 21,00 h

Organitza: Delegació d’Ecumenisme i de Relacions Interreligioses del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat

Jo tampoc sé tocar la guitarra: una resposta a Peter Singer

“No podem esperar que un nen amb síndrome de Down toqui la guitarra, li agradi la ciència ficció, aprengui una llengua estrangera, xerri amb nosaltres sobre l’última pel·lícula de Woody Allen o sigui un atleta, jugador de bàsquet o tennista important (…)”
Peter Singer

Peter Singer és catedràtic de Bioètica a la Universitat de Princeton i catedràtic emèrit a la Universitat de Melbourne. El seu interès se centrar en les qüestions ètiques implicades en l’experimentació embrionària, enginyeria genètica, avortament i eutanàsia, i davant aquests dilemes adopta un enfocament “utilitari preferent”, és a dir, considera que una acció és èticament correcta si satisfà la prioritat dels afectats i té les millors conseqüències per al major nombre de persones. La proposta de Singer és deixar en un segon pla l’especulació ètica més abstracta sobre, per exemple, l’estatut ontològic dels termes morals, com «bé i dolent», «correcte i incorrecte», a favor una reflexió moral dirigida de manera immediata al benestar de la humanitat.

La reflexió de Singer té com a referent fonamental a la biologia que li va a permetre saber quan algú pertany a una espècie determinada. Des d’aquest plantejament, Singer distingeix entre ésser humà i persona, de tal manera, que «la vida solament comença en sentit moralment significatiu, quan hi ha consciència de la pròpia existència» . Per tant des d’aquesta premissa, Singer afirma que “no és cert que tots els éssers humans siguin persones morals, fins i tot en el seu sentit més ínfim. Els nens petits, juntament amb alguns éssers humans intel·lectualment discapacitats, manquen del necessari sentit de la justícia”

D’aquesta manera, només quan la possessió de consciència s’uneix la racionalitat, queda emplenada la candidatura d’un ésser humà a l’estatut de persona. Del que es dedueix que si un ésser humà és racional i té consciència, per tant és persona. Del que es conclou que: “l’ús del terme persona és, en si mateix, susceptible de despistar, ja que és una paraula que s’usa amb freqüència com si volgués dir el mateix que ésser humà. No obstant això, els termes no són equivalents; podria haver-hi una persona que no fos membre de la nostra espècie. També podria haver-hi membres de la nostra espècie que no fossin persones” . De lo exposat, es dedueix que es pot realitzar una separació entre l’aspecte biològic (ésser humà) i l’aspecte subjectiu, racionalitat i autoconciència (persona). D’aquesta manera, els éssers que són simplement humans no tenen més dret a la vida que qualsevol animal. Mentre que els éssers considerats persones tenen dret a la vida, tant si són humans o animals (mamífers).

El pensament de Singer és objecte de múltiples crítiques, la majoria d’elles de tipus emocional, perquè les seves idees poden arribar a ofendre la sensibilitat moral del lector i més quan el pensador australià es refereix a les persones amb discapacitat intel·lectual amb unes afirmacions que fereixen a qualsevol persona sensible i sobretot a els qui tinguin algun tracte directe amb elles . Però encara que la frase que encapçala aquest escrit no és de les més ofensives, planteja un dels temes ètics més rellevants socialment: Quina és la funció dels discapacitats intel·lectuals?, o dit de forma crua: Quin és la seva “utilitat”?

Singer no té dubtes, atès que el nen amb síndrome de Down té limitacions significatives tant en el funcionament intel·lectual com en conducta adaptativa, expressada en habilitats adaptatives conceptuals, socials i pràctiques, la seva aportació a la societat és mínim, per no dir nul.

En aquest punt és necessari detenir-nos per fer una reflexió del tot pertinent, per preguntar-nos Què significa ser capaç? i més concretament, capaç para quin o para qui? Est és el nus gordià de la nostra reflexió i per a això intentarem contestar a aquestes preguntes des d’un plantejament diferent: la comprensió de la discapacitat que ens proposa l’Evangeli i més concretament com s’entén la capacitat en relació amb el proïsme.

Els evangelis sinòptics posen en boca de Jesús de Nazaret aquestes mateixes paraules com el principal manament que han de complir els que li segueixin: «Estimaràs al teu proïsme com a tu mateix» . Sens dubte ens trobem amb una norma ètica d’una exigència radical, ja que planteja estimar a l’altra persona (proïsme) com a un mateix. D’aquesta manera, la problemàtica del proïsme és, en definitiva, la problemàtica de l’altre, del tu, del nosaltres.

Un dels col·lectius humans pels quals, segons els evangelis, més es va preocupar i es va interessar Jesús de Natzaret va ser el dels discapacitats, on apareixen amb sorprenent freqüència en els relats evangèlics; el que posa en evidència l’atenció especial i la cura que Jesús va dedicar a aquestes persones. En els evangelis, el proïsme no s’aplica només als quals viuen pròximament (són conciutadans), sinó que qualsevol persona humana és proïsme de l’altre.

Aquesta idea fonamental és narrada magistralment en la paràbola del Samarità on Jesús planteja la qüestió: qui és el meu proïsme? Com és sabut, la resposta de Jesús va ser la de fer desfilar davant el ferit a una sèrie de personatges , un sacerdot i un levita, que, en lloc d’aproximar-se a ell, van passar de llarg, fins que un, el samarità, es va acostar al ferit, carregant amb la responsabilitat de salvar-ho i cuidar-ho.

Des del plantejament del que s’entén per discapacitat, en aquest escenari trobem dos tipus de persones ben definides: el ferit, que és el discapacitat que no es pot valer per si mateix, i el sacerdot i el levita que són plenament capacitats ja que posseeixen habilitats adaptatives cognitives i socials. Però quan realitzem una lectura atenta de la paràbola i ens detenim a reflexionar en el seu contingut, observem que els nostres plantejaments del que és la discapacitat queden qüestionats.

Així, des de la perspectiva de Jesús, l’autèntic incapacitat, malgrat posseir tota la seva capacitat intel·lectual, és aquell que podent ajudar, socórrer, i cuidar, dóna l’esquena al seu proïsme necessitat; és incapaç d’ocupar-se i preocupar-se per ell. Per contra, l’autèntic capacitat és aquell que es “sent commogut” per l’altre, està capacitat per estimar, és capaç d’acariciar, de mirar amb tendresa, de somriure, i d’abraçar al seu proïsme i d’ocupar-se d’ell.

Des d’aquest plantejament i d’acord amb Buber, el “individu és un fet de l’existència en la mesura en què entra en relacions vives amb altres individus…el fet fonamental de l’existència humana és l’home amb l’home” . Aquesta relació “jo-tu” permet singularitzar el món humà, perquè la relació que s’estructura entre un ésser humà i el seu semblant, no troba analogia entre els altres éssers vius de la naturalesa. Per tant, aquesta reciprocitat entre persones requereix tant de la preocupació pel benestar de l’altre, com de l’igual respecte als drets de cada subjecte.
Aquesta “relació viva” a la qual al·ludeix el pensador vienès és perfectament factible i es dóna amb tota intensitat i plenitud en les persones amb síndrome de Down; així els que tenim algun tipus de relació amb aquestes persones podem donar fe de la seva capacitat de donar amor, alegria i tendresa; de les seves abraçades sinceres i de la seva mirada transparent que ens omplen de felicitat i ens fan sentir plenament humans.

D’aquesta manera, podem afirmar amb rotunditat i sens dubte que en les nostres relacions amb els altres, el veritablement important per a totes les persones, independentment del seu coeficient d’intel·ligència, és la nostra capacitat d’estimar, de cuidar, de somriure, de donar la mà, de mirar amb simpatia i tendresa. Per tant, tots som veritablement capacitats en la mesura que el proïsme ocupa un lloc preferent en el nostre cor. Finalitzo amb un confessió: jo tampoc se tocar la guitarra, no entenc les pel·lícules de Woody Allen i encara menys les de ciència ficció i em costa horrors aprendre un idioma nou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.