CAM00420Fa temps vaig assistir a un funeral civil, és a dir no religiós. Haig de dir que em va agradar perquè qui oficiava la cerimònia se l’havia preparat i s’havia pres la molèstia d’assabentar-se de com era el difunt de manera que semblava que l’hagués conegut. Però va ser una cerimònia trista perquè es tractava d’un comiat definitiu, no hi havia l’esperança de tornar a retrobar-se en una altra vida més enllà de la mort. La mort pel no creient és la derrota definitiva de la vida. No hi ha més esperança.

Els creients tenim una esperança. La mort no representa la fi sinó un altre començament. És cert que no tenim cap prova d’una altra vida més enllà de la mort i de vegades costa creure-ho. Els avenços científics no han descobert mai un altre tipus d’existència que demostri el que ens va dir Jesús. Però, malgrat totes les evidències científiques, la vida després de la mort és la nostra esperança.

Sovint des dels estaments eclesials s’ha accentuat l’esperança amb un objectiu alienant: No et preocupis per les penúries d’avui perquè demà Déu t’ho recompensarà. No deixava de tenir raó Marx quan deia que la religió és l’opi del poble. Però cal afirmar amb rotunditat que una cosa és el que pugui dir un estament eclesial i una altra el que diu Jesucrist. L’Esperança cristiana no és una esperança alienant, és una esperança que ens porta a la lluita per la vida.

De vegades des del cristianisme tenim la temptació de fer de polítics. Des dels estaments eclesials es té la temptació d’imposar el cristianisme a través de les lleis per tal de fer millorar la societat i d’aquesta manera tenir persones amb un comportament més proper al cristianisme.

Però és feina dels polítics fer, a través de les lleis una societat millor per les persones. La missió dels cristians és fer millors persones per aconseguir un món millor.

Hi ha un debat entre els qui afirmen que l’home és bo per naturalesa i la societat és qui corromp l’home i els qui afirmen que l’home és dolent per naturalesa i és només a través d’una societat justa que aconseguirem persones bones. La reforma protestant creu que l’home és dolent per naturalesa i només el Crist pot transformar i portar-lo cap el bé.

Però malauradament avui en dia el cristianisme que triomfa no és el de seguir el Crist per fer de nosaltres bondat, justícia i veritat sinó que el cristianisme que triomfa és un altre. És la teologia de la prosperitat, la teologia de la recompensa, la teologia de l’èxit; si tu ets un bon cristià, Déu t’ho recompensarà amb prosperitat i salut. I així prometen tota mena de ventures pel fet de ser
cristià. Relacionen de manera grotesca el cristianisme amb la societat del consum i dels valors del neoliberalisme tot afirmant que si no ets beneit amb èxits i riqueses, és que no ets un bon cristià. Seguint aquesta línia de pensament podríem concloure que no cal auxiliar els que ho passen malament perquè només cal ser un bon cristià per aconseguir que Déu t’auxiliï. Res a veure amb els principis del cristianisme de solidaritat, justícia i amor.

També hi ha una altra teologia: la de les obres. I aquesta teologia ha calat també amb força dins el cristianisme fins al punt de ser causa d’angoixa. Ens angoixa el fet d’haver de demostrar que som bons cristians, el verset pels seus fruits els coneixereu ens pressiona com cristians a participar en moviments socials per tal que, per la nostra activitat, se’ns reconegui com cristians. Però nosaltres, els cristians, no estem cridats a canviar la nostra societat. Gent que vulgui transformar la societat n’hi ha molta, des de polítics a infinitats d’Onegés i moviments socials. Però persones bondadoses, justes i que estimin la veritat no anem sobrats. I això és l’essencial de ser cristià, ser fills de la llum. Persones que amb el seu comportament, la seva manera de ser, la seva manera d’estimar i la seva manera de viure són llum pels altres. Els fills de la llum no són cridats a transformar la societat. Això no vol dir que no puguin participar de moviments socials de solidaritat. Però els fills de la llum són cridats a transformar persones.

Ja ningú es creu a ningú. Ja no serveix només predicar la paraula de Déu, cal viure-la. Allà on siguis la teva manera de ser ha d’il·luminar, no pel que fas sinó pel que ets i pel com ets, per com estimes, pel teu sentit de justícia i perquè no utilitzes la mentida ni la manipulació sinó que la veritat és la teva divisa. I aquí està el que és essencial, que vegin en tu una manera de ser diferent, que la bondat sigui el teu camí, que la justícia sigui la teva guia i que la veritat sigui la
teva obsessió. En resum que reconeguin en tu al Crist.

Ser cristià no consisteix en un “postureo” per demostrar davant dels altres les nostres virtuts pietoses (això seria un cristianisme hipòcrita perquè no seria mogut per amor) ni tampoc es tracta d’un mercadeig amb Déu per aconseguir èxits terrenals (això seria un cristianisme antihumanitari perquè amb la meva relació amb Déu m’oblido de la resta de la humanitat). Ser Cristià consisteix en reflectir des del fons del cor la llum de Déu. Som fills de la llum amb una missió i una esperança: la missió de portar la llum de Déu a tota persona i l’esperança que aquesta llum acabi transformant el nostre món.

En altre temps éreu tenebres, però ara que esteu en el Senyor sou llum. Viviu com a fills de la llum. Perquè els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. (Efesis 5, 8-9).

Rubén Pallàs

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada