La mort prematura d’una persona propera i estimada desencadena en el seu entorn més proper una pregunta difícil de contestar: Per què? Per què una persona ha hagut de morir abans d’arribar a la vellesa? Mirem amunt i ens preguntem el perquè sabedors que no tindrem cap resposta.

Però quan aquesta pregunta se la fa un nen el cas agafa un caire dramàtic perquè en aquesta edat no entenen la mort com una cosa natural que forma part de la vida, i com que no ho entenen intenten donar-li un sentit; volen trobar un per què, perquè buscar un perquè forma part de la infantesa. I en buscar una explicació, si el nen viu en un entorn religiós estricte d’un Déu que castiga el pecat, es poden preguntar què han fet malament perquè morís la persona estimada. Poden arribar a pensar que tot plegat és un càstig de Déu perquè no han sigut prou bons o perquè no han fet prou oració o perquè no han tingut prou fe. En aquesta edat la fe i la certesa de que hi ha un Déu són corprenedores. És quan ens fem grans que comprenem que no cal buscar un sentit a la mort. La mort no té sentit. La mort no dóna sentit a la vida. La vida no necessita la mort per ser. L’eternitat és un concepte vital que exclou la mort. La mort és un concepte que aprenem amb l’experiència. És la vida que dóna significat a la mort.

Els infants es caracteritzen per preguntar el perquè de les coses. És propi de l’ésser humà el fet de trobar una explicació a les coses que no entenem. La ciència es basa a esbrinar el perquè de qualsevol fenomen. Per què la terra dóna voltes al sol? Per què els ocells poden volar? Per què? Per què? Per què? No ens volem conformar a no tenir una explicació. A qualsevol fenomen volem trobar una explicació, una raó de ser perquè el fet de saber-ho ens dóna seguretat. Quan sabem el perquè d’un fet podem predir el seu comportament, podem controlar-lo, inclús podem canviar el seu comportament. Saber el perquè ens dóna poder.

El fet de voler saber la raó de les coses ens porta a negar la possibilitat de l’aleatorietat fins al punt d’afirmar que no existeix l’aleatorietat sinó que tot l’esdevenir ja està previst o es pot preveure dins un model matemàtic. La idea que tot està escrit apareix en les religions. Així apareix en el cristianisme la teologia de la predestinació que nega a l’home qualsevol possibilitat de ser lliure perquè Déu ja ha determinat el seu destí d’antuvi. Cal que considerem fins a quin punt aquest fatalisme del destí ens dóna seguretat.

El controvertit filòsof Nietzsche va pronunciar la cèlebre frase “Déu a mort” amb la qual va escandalitzar gran part del món cristià. Amb la idea de la mort de Déu, Nietzsche afirmava que naixia el superhome, un ser lliure, superior i autònom que vindria a substituir l’espai deixat per Déu. Al marge de la polèmica que va aixecar el seu pensament, si ens parem a pensar, la idea del nou home no és nova, ve del cristianisme. No és que Déu mori, com afirma Nietzsche, sinó que amb Crist desapareix l’home de la llei de Moisès i neix el nou home, l’home nou testamentari, l’home de la llibertat i de l’amor. Ja no hi ha llei a la qual ens hem de sotmetre. Però el fet que no hi ha llei ens situa automàticament per sobre del bé i del mal. En Crist descobrim el Déu d’amor i llibertat que ens exigeix que visquem sense estar sotmesos a la llei sinó que visquem la llibertat.

Però viure la llibertat no és fàcil. La llibertat aclapara, perquè viure la llibertat no vol dir fer el que ens dóna la gana, vol dir poder fer el que hem de fer i poder ser el que hem de ser. El problema és que moltes vegades no sabem el que hem de fer o com hem de viure o com hem de pensar. Una de les etapes més angoixants de la joventut és l’època en què cal decidir els estudis universitaris. Governar la nostra vida és sens dubte una acció que ens pot angoixar perquè la llibertat ens fa responsables del nostre destí i de les nostres decisions. Viure la llibertat és viure sense la seguretat d’un destí preestablert, sense el refugi d’una llei i sense la tutela d’un sacerdot.

Viure la llibertat exigeix saber viure sense respostes a les nostres preguntes, sense saber de vegades el que està bé o malament fins al punt que pot aparèixer la por a la llibertat. I aquesta por ens pot fer anar a buscar respostes en líders o sectes religioses o en llibres religiosos que decideixin per nosaltres, que ens marquin el camí a seguir.

De vegades trobem a faltar un Crist que ens hagués deixat escrites unes normes clares i concises. El nou testament no és un llibre de lleis, és un llibre d’inspiració per poder caminar el nostre camí i viure la nostra vida. Per això cal anar amb compte amb aquests líders religiosos. No és que estigui en contra que els líders puguin expressar les seves opinions, calen persones que ens puguin il·luminar i inspirar, però el que no podem admetre és que vulguin imposar el seu pensament i el seu criteri com si fossin els enviats de Déu. Papes, imams i pastors són sovint líders que ens volen domesticar, que ens volen posar al seu servei, que volen que pensem, fem i visquem tal com ells ens diuen i que acceptem les seves idees sense la possibilitat de rèplica. Es creuen la gran i única veritat.

Em preocupen aquests líders religiosos que volen governar les nostres vides perquè empetiteixen la persona. Volen destruir el nou home nascut del Crist per sotmetre’l a l’imperi de la llei –de la seva llei-. Em preocupen aquestes sectes fonamentalistes que basant-se en l’antic testament volen imposar una lectura esbiaixada del cristianisme. Prediquen un cristianisme basat en prohibicions. Quantes persones han estat discriminades, condemnades i inclús assassinades basant-se el capítol 20 del llibre del levític?

Crist no va deixar escrit cap llibre en què ens digués el que cal fer i el que no cal fer, el que està bé i el que està malament, no ens va imposar una llei sinó que ens va dir que baséssim la nostra vida en l’amor i que a partir d’aquí visquéssim la nostra vida amb el nostre criteri, en llibertat, sense saber moltes vegades les respostes a totes les nostres preguntes i a tots els atzucacs que ens planteja la vida. El que ens demana el Crist és ser noves criatures.

No em preocupen les persones que es declaren enemics de Crist. No em preocupen les persones que neguen a Déu i a Crist. Em preocupen tots aquells que volen imposar el seu pensament, que volen domesticar el nostre criteri, que volen controlar la nostra ment, que s’erigeixen com a portaveus de Déu i de la veritat i que sovint la manipulen per interessos propis per no deixar-nos viure segons la nostra consciència inspirada en l’amor de Crist. Aquest són per mi l’anticrist.

antichrist

Però ara hem estat deslligats de la Llei i hem mort a allò que ens tenia presoners; ara servim Déu d’acord amb el camí nou de l’Esperit i no segons la lletra envellida de la Llei.(Rm7,6)

Rubèn Pallàs

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada