Josep Lluís Paül
Alguns dels qui acabeu de llegir aquest títol potser pensareu que és un encapçalament massa solemne per a una petita col•laboració literària sense més pretensions. Això és degut, sens dubte, a la popularització de l’adjectiu “apocalíptic” que en bona part ha perdut el seu sentit original per a passar a referir-se -gairebé sempre- a quelcom terrorífic o espantós.
Sense negar que en alguna ocasió potser sí que el nostre present o, sobretot, el nostre futur poden presentar aspectes més o menys “apocalíptics” jo voldria centrar-me, però, només en el darrer llibre de la Bíblia.
He rellegit, fa pocs dies, el llibre de l’Apocalipsi; un llibre enigmàtic i que, a primer cop d’ull, presenta dificultats de tota mena: una narració molt densa, molt rica en símbols, metàfores, visions i personatges, fantàstics o no, on sovintegen -com en tota la literatura de gènere apocalíptic- els tons tètrics, terrorífics i terribles que, des de sempre, han donat lloc a les més diverses interpretacions, ortodoxes o no, des de les més esotèriques a les més literals.
I tanmateix, si ens hi fixem bé, veurem que el gran tema del llibre de Joan, enmig de tot el terrabastall d’imatges truculentes, és absolutament i rotundament optimista per als cristians. Ple de confiança. Sabem que la literatura apocalíptica només té una única finalitat: encoratjar l’ànim dels fidels en moments de persecució o de grans dificultats. Aquest és, doncs, l’objectiu de l’autor de l’Apocalipsi.
El relat, emmarcat en el gran dia de l’Ira, amb visions certament terrorífiques per als dolents, no fa sinó donar ànims i assegurar la victòria a tots aquells que es mantinguin fidels enmig de les tribulacions.
Fixem-nos, per exemple, en els passatges que ens parlen de la multitud dels elegits: “Després d’això, vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l’havia poguda comptar. Eren gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües…” (7,9) o en els darrers capítols del llibre quan se’ns parla de l’apoteosi del cel nou i de la terra nova i de la nova Jerusalem…
Han passat molts segles des que Joan va escriure la seva revelació a l’illa de Patmos on era exiliat “per haver anunciat la Paraula de Déu i per haver donat testimoni de Jesucrist” (1,9). Els cristians avui, si més no al nostre país, no patim les persecucions de Neró o de Domicià -tot i que són centenars els germans que són perseguits o assassinats per la seva fe en diversos països d’Àsia o de l’Àfrica- però sí que patim, aquí, d’altres tribulacions que ens torben.
La vida moderna ens posa davant molts interrogats que sovint no sabem resoldre i que ens deixen perplexos, dubtosos, porucs o, en molt de casos, tebis en la fe. Els avenços –per exemple- en la ciència i la tècnica, les teories filosòfiques sovint clarament anticristianes, l’ambient de relaxació dels costums i de la moral o, simplement, la moda van fent forat en molts batejats que, a poc a poc, van abandonant la seva fe.
I és davant de tanta deserció, de tanta indecisió i de tanta apostasia – “També vosaltres em voleu deixar?” (Jo, 6,67) – que el llibre de l’Apocalipsi ens ofereix paraules de consol i d’esperança i promeses de victòria a qui perseveri fins a la fi.
Perquè, enmig de les afliccions per les quals ens cal passar, malgrat les proves, els dubtes i les dificultats de tota mena hi ha un final gloriós que queda palès al llibre que estem comentant:
“Vinc de seguida, i m’acompanya la meva recompensa, per pagar a cadascú segons les seves obres. Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi” (22,12)
Certament, i ben mirat, el llibre de l’Apocalipsi no és pas tan “apocalíptic” per als cristians. Tot el contrari, la seva revelació ens omple d’esperança i ens dóna força en moments de defalliment. L’Apocalipsi és un llibre actual que, enllaçant segles i generacions, ens fa dir amb joia i amb confiança:
Amén, Marana ta. Veniu Senyor Jesús!