Pels infants el Nadal és una època de l’any màgica, il·lusionant i meravellosa. Els carrers s’il·luminen, a cada cantonada hi ha un patge on fer-se una foto i poder entregar la carta amb la llista interminable de regals. És un temps d’il·lusions en el que tothom està per ells, en el que aprenen cançons de nadal, en el que fan actuacions a l’escola amb els nervis a flor de pell. És una imatge tendra i dolça esguerrada per la realitat d’uns nens que moren per manca d’aliments o d’aigua potable o d’un sostre on abrigar-se o d’una assistència sanitària o perquè naufraguen enmig del Mediterrani a la recerca d’un món millor per viure.
Però aquesta vivència idíl·lica a mesura que passen els anys es va marcint. Primer descobreixen la realitat de qui fa realment els regals. És una decepció que comporta conseqüències. La llista de regals s’escurça perquè cal ser responsable i els recursos no són il·limitats. A mesura que van creixent la il·lusió del nadal decreix. L’excitació per desembolicar els regals és substituïda per una moderada expectativa. Finalment s’adonen de la tràgica realitat: L’esperit del nadal és una farsa. Els llums que decoren els carrers, els patges de la cantonada, les nadales ensordidores que martellegen els timpans sense clemència són un reclam per recordar que has de fer (perdó comprar) regals. Ens fan aflorar el sentimentalisme més cursi per aconseguir creure que fent regals serem més feliços. Ens fan creure que participar en les campanyes de solidaritat nadalenques ens farà sentir més bé i més bons. Jo em nego a parlar de la festa del nadal. Prefereixo parlar de la campanya de nadal. És la festa del consumisme més gran del món occidental.
Nadal es considera un període de treva dins de l’any. Cal que en aquest període ens mostrem alegres, cal fer veure a tothom que feliços i que bons que som. És un període on es fan els àpats de nadal de les empreses i on seuen colze per colze persones que es fan la guitza contínuament. És el període de les grans campanyes de solidaritat que disfressen el nadal d’un vernís de bonisme. És un període on cal deixar de banda les nostres diferències i enemistats per no fer malbé la bonica estampa del nadal. És un eríode en el qual els amics fan soparets on sempre hi ha algú que proposa la tortura de fer un regalet d’amic invisible perquè és nadal i cal regalar-se alguna cosa. És que per celebrar el nadal cal intercanviar-se regals?
Però el nadal no canvia res, tant sols aparca per un moment les nostres enemistats. Després del nadal tornaran a fer-se patents les baralles, les enveges i l’afany de lucre que durant el nadal han quedat latents. Jo m’apuntaria a una nova campanya que digués: Nadal: res a celebrar.
Aquest és el nadal que volem? El nadal que representa la festa dels regals, del menjar a dojo, dels concerts, de les nadales, de l’esperit ensucrat i d’una solidaritat més estètica que real? No podem celebrar aquest nadal mentre els drets fonamentals són trepitjats. No podem celebrar el nadal mentre hi hagi gent que no té dret a l’alimentació, a l’aigua potable, a l’habitatge, a una assistència sanitària mínima i a una manera de guanyar-se la vida digna. El nadal no és un període de celebració, el nadal ha de ser un inici, l’inici de la revolució. Ja n’hi ha prou que ens diguin que el neoliberalisme és el camí de la prosperitat mundial, ja n’hi ha prou que ens diguin que no hi ha prou recursos per atendre les necessitats dels més desvalguts mentre els rics són cada vegada més rics, ja n’hi ha prou de governs sotmesos als interessos de lobbys econòmics que els coaccionen. Ja n’hi ha prou de governs políticament correctes que enarboren la bandera del pacifisme mentre de sota mà trafiquen amb armes. Ja n’hi ha prou de líders religiosos que inflamen d’odi als seus fidels. Cal canviar!
Però no crec en l’ésser humà, no crec que l’home sigui capaç de construir una societat justa. L’egoisme, l’enveja i l’afany de poder innats en l’ésser humà fan impossible aquesta revolució. Si protestem molt, potser els poderosos s’espantaran una mica i seran condescendents amb la resta de la humanitat i faran petites concessions perquè res no canviï. Són grotesques les diferències econòmiques que hi ha avui en dia entre la classe alta i la resta de la població. És indignant el fet que els rics paguin proporcionalment menys impostos que els treballadors. Però pensem amb nosaltres mateixos. A qui de vosaltres li agrada que el cusin a impostos? Potser no som tan diferents de les classes altes.
No crec en les revolucions. Per regla general les revolucions serveixen per treure del poder un dèspota per posar-ne un altre que mantindrà el mateix jou i les mateixes injustícies. Jo crec en la força de l’amor que transforma les persones. Si l’odi pot moure les persones a cometre actes ignominiosos per què no podem creure que l’amor pot moure les persones a voler un món més just? Aquesta és la revolució en la qual jo crec. Però no ho farem si no creiem que això és possible. En un món que es conforma amb actes de solidaritat poc podrem progressar per aquest camí. Cal mirar amunt i pensar si participaria Jesús d’aquesta farsa? Em ve a la memòria l’escena en la qual Jesús bolca les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms tot dient: “El meu temple serà anomenat “casa d’oració” , però vosaltres en feu una cova de lladres.”
Potser també els lladres s’han apoderat del nostre nadal. Potser ja no en queda res del que representa el nadal. Potser els cristians hauríem de fer el mateix que va fer Jesús. Potser caldria iniciar la nostra revolució celebrant el nadal tancant les portes de tots els temples.
Rubén Pallàs