Des de l’atemptat contra la revista Charlie Hebdo el debat sobre el concepte de llibertat d’expressió s’ha posat en boca de tots. Fins i tot el papa de Roma ha entrat en aquest debat afirmant que la llibertat d’expressió és un dret i una obligació, però té els seus límits. No es pot provocar, no es pot insultar la fe dels altres, no es pot burlar-se de la fe. Tenim l’obligació de parlar obertament, de tenir llibertat, però sense ofendre. I va afegir: si una persona insulta la seva mare pot esperar un cop de puny. És normal!. Personalment penso que el papa no va estar gaire afortunat amb aquesta darrera afirmació perquè confon l’insult amb la crítica. La revista en qüestió feia una crítica mordaç però real del món islàmic fanàtic. Una cosa és un insult i una de molt diferent és opinar encara que s’expressi utilitzant l’humor, la mofa o el sarcasme.
La llibertat d’expressió es un dret fonamental per poder tenir una societat sana. La llibertat d’expressió és el mitjà que disposa la societat per la difusió de les idees. La possibilitat de dissentir i de poder-ho expressar és l’únic camí possible perquè una societat avanci filosòficament, políticament, científicament i, perquè no, religiosament. La llibertat d’expressió és útil per mantenir la població en un estat de consciència sobre la realitat que ens envolta i també per poder confrontar les nostres conviccions i contrastar els nostres pensaments. En els règims totalitaris el primer que es prohibeix és la llibertat d’expressió. És a partir d’aquesta prohibició que els règims poden manipular i desinformar la població. Però no només la llibertat d’expressió és segrestada en països totalitaris. Som molt durs en condemnar la manca de llibertat d’expressió en altres països però cal dir que en la nostra societat hi ha temes que no es poden debatre. Ens creiem tolerants, oberts i condescendents amb el que no pensa com nosaltres, però quan es tracta de religió, de pàtries o d’herències identitàries, el nostre nivell de tolerància a la crítica es rebaixa notablement. Les crítiques a la nostra herència és el que més ens pot ferir. Potser perquè nosaltres mateixos no ens hem atrevit a qüestionar el que hem rebut. Potser perquè l’opinió dels altres posa en evidència la feblesa dels nostres pensaments.
És evident que no és agradable veure com poden criticar, ironitzar i burlar-se de les nostres creences, del nostre Déu o del nostre poble. Però són batalles que hem de lliurar contra l’inqüestionable per reforçar les nostres creences i al mateix temps impedir que aquestes es converteixin en dogmes. Cal afirmar amb rotunditat que aquestes crítiques, siguin en la forma que siguin, són un exercici saníssim per a nosaltres si aquestes són fetes des de la honestedat.
Si! aquí està la qüestió! La llibertat d’expressió reposa sobre un pilar: L’honestedat. I és en l’honestedat on pot trontollar la llibertat d’expressió. Podríem pensar que uns dels límits de la llibertat d’expressió és el respecte. Però la falta de respecte també és llibertat d’expressió. Tinc dret a expressar la meva falta de respecte a costums traumàtics com és la pràctica de la mutilació dels genitals femenins o els crims que es produeixen en altres països i que no comentem massa perquè hi ha interessos nacionals en joc. Podríem afirmar que la llibertat d’expressió és la veritat. Però és molt qüestionable que la meva opinió sigui la veritat, en qualsevol cas serà la meva veritat.
En la llibertat d’expressió hi ha de cabre l’error. Pretendre que la llibertat d’expressió només ha de contenir la veritat és com negar que és a través dels errors que trobem la veritat. Òbviament em preocupen els atemptats radicals contra la llibertat d’expressió que exerceixen els governs de la Xina a Corea del nord, de les repúbliques africanes a la república iraniana. Però en el nostre món occidental hi ha atemptats més subtils a la llibertat d’expressió. Són els que exerceixen els mitjans de comunicació. Atenent a interessos ideològics o econòmics manipulen la informació. Sense deixar de dir la veritat distorsionen la informació fins a presentar-la diferent de la realitat. S’escuden sota el dret a la llibertat d’expressió per manipular i desinformar.
També en l’àmbit de les religions hi ha hagut la temptació de manipular la població. Algunes religions com l’egípcia es valien dels déus per dirigir la política de la nació. Així el Faraó, que era considerat quasi una divinitat i gaudia d’una situació propera als déus, estava habilitat per parlar en nom d’ells. En moltes cultures les divinitats s’havien convertit en un mitjà per oprimir al poble. Aquesta opressió es feia en nom d’un suposat déu que havia dipositat els seus designis en el rei fins al punt que era aquest que administrava al déu.
L’església molt sovint també ha tingut la temptació de parlar en nom de Déu. El papa de Roma erigint-se com el pontífex entre Déu i els homes ha confós el que era beneficiós per l’església i el papat amb el missatge cristià. El poder polític d’occident, en connivència amb el poder religiós també ha intentat apropiar-se de la veu de Déu pels propis interessos. És un descrèdit pel cristianisme utilitzar el nom de Déu per justificar injustícies i crims. Exemples n’hi ha hagut al llarg de la història. I d’això no fa tant! Recordeu la famosa frase “Francisco Franco caudillo de España por la gracia de Dios”? Quantes vegades en nom de Déu s’han comès crims? Hi ha avui en dia esglésies que utilitzen el nom de Déu per imposar les seves idees? Deixem que el missatge alliberador de Déu arribi a tothom clar i diàfan? Conec esglésies que prediquen un Déu que castiga el pecat i el pecador i terroritzen amb les pitjors malediccions a tots els que no el segueixen en canvi prometen benediccions fins a vessar els qui el segueixen. Moltes vegades les esglésies han volgut fer de Déu un pallasso que balli al so de la música eclesial.
“No tomarás el nombre de Jehová tu Dios en vano; porque no dará por inocente al que tomare su nombre en vano” Èxode 20:7. Quan era petit em deien que no podia exclamar: Jesús! Quan algú esternudava al meu costat perquè era prendre el nom de Déu en va. És sens dubte una mala interpretació del segon manament de Déu que he citat en la versió de Reina Valera que és com el vaig aprendre. Si el sentit del manament fos aquest, seria molt fàcil complir-lo. No, aquest no és el sentit del segon manament. El que es refereix el segon manament és a usurpar la veu de Déu, és a utilitzar del nom de Déu pels teus propòsits o pel teu benefici. La versió de la Bíblia Interconfessional és més entenedora: “No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom”.
Els cristians hem de tenir molt clar de no usurpar la veu de Déu. I, fent un paral·lelisme amb la llibertat d’expressió, la nostra societat hauria de tenir molta cura de no usurpar la llibertat d’expressió perquè aquesta és el mitjà que té el poble per alliberar-se de la mentida i de l’opressió. Hi hauria d’haver una versió laica del segon manament que podria dir: No utilitzis en fals la llibertat d’expressió.
Rubén Pallàs