El dia es presentava triomfant pel Partit del govern. S’anava a presentar en el congrés del diputats una iniciativa legislativa popular perquè la “Fiesta Nacional” es declarés bé d’interès cultural. Aquesta ILP derogaria la llei catalana que prohibia la cursa de braus. D’aquesta manera se’n podrien tornar a celebrar a Catalunya.
Les manifestacions davant del congrés dels diputats estan generalment prohibides. Però aquesta vegada la cosa era diferent. Calia fer palès davant l’opinió pública el suport popular que aquesta iniciativa tenia. Excepcionalment van autoritzar la manifestació.
Al mateix dia es presentava una altra Iniciativa Legislativa Popular perquè la dació en pagament de l’habitatge habitual sigui suficient per condonar la totalitat del deute hipotecari. Aquesta segona ILP no agradava al govern. Però tot estava previst. Aquesta ILP seria rebutjada pels vots del partit governant.
En un sarcasme de l’atzar, el mateix dia que s’aprovava una ILP que consagrava el sofriment dels toros, es rebutjava sense cap tipus de sensibilitat una ILP que pretenia apaivagar el sofriment de molts ciutadans.
Però en el decurs del debat hi va haver una situació no prevista. La policia va deixar entrar al congrés dels diputats els manifestants que donaven suport a la “Fiesta Nacional” perquè fessin de claca en el moment de la votació sense parar esment en que entre els manifestants també es van colar manifestants que donaven suport a la segona ILP. Aquests darrers manifestants van ser tant actius dins el congrés que el partit del govern va haver d’acceptar a tràmit i a contracor la segona ILP fent una giragonsa de 180 graus respecte al pla previst.
Aquesta segona ILP té el seus motius per ser presentada. Els darrers suïcidis provocats per desnonaments de persones que no podien pagar els seus deutes han fet saltar les alertes en la nostra població. Ens havíem acostumat a veure la pobresa com una anomalia en la nostra societat. De cop una crisi financera de proporcions descomunals arrasa amb l’economia productiva, destrueix milions de llocs de treball, fa augmentar els impostos, provoca retallades en les prestacions socials i fa sofrir la població.
Per acabar de empitjorar les coses el govern es dedica a ajudar bancs i caixes a costa d’incrementar el deute públic. L’argument que utilitzen és que ajudant als bancs i caixes aconseguiran que el crèdit arribi a les PIMES i l’economia es recuperarà. Però això no és veritat. La realitat és que la bombolla Inmobiliaria espanyola es va finançar amb capital procedent de bancs alemanys. Aquest, després d’esclatar la bombolla i davant la possibilitat de pèrdues milionàries, van pressionar el govern alemany per tal de que els bancs i caixes espanyols no fessin fallida i demanessin un rescat a compte de les arques públiques. Això ha comportat més dèficit públic, més retallades de les prestacions socials i més atur.
És més que evident que hi ha una connivència entre el poder polític i el poder economicofinancer en el nostre país. Els interessos de la població queden així relegats en segon terme. Quin poder més gran ha de tenir el sistema financer perquè el govern escollit amb els vots del poble abandoni a ciutadans a la seva sort en moments tan delicats. El més greu del cas és que aquesta actitud no em sorprèn. Com tampoc em sorprendrà el dia que la ILP de la dació en pagament sigui finalment desestimada. Aquesta connivència entre els diferents poders d’un país és una associació diabòlica per mantenir els privilegis dels poderosos.
Qui no cauria en la temptació d’apropar-se a aquest poder per viure a l’ombra de la seva seguretat? Jesús mateix va ser temptat: “Després el diable se l’endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món i li digué: Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora’m i tot serà teu. Jesús li respongué: Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.” Res és gratuït. Adorar al diable significa seguir el camí de la injustícia, de l’egoisme, de les diferències i de la pobresa. Jesús té molt clar quin és el camí que vol seguir. El camí de la pau, de la justícia i de l’amor.
Amb aquesta actitud Jesús ens insta a no buscar el favor dels poderosos, a mantenir la nostra independència, a no pactar amb ells els nostres privilegis per donar l’esquena al poble. L’església ha d’estar sempre al costat del poble, dels febles, dels que passen penúries per portar-los la llum i el suport.
Això contrasta amb algunes persones del món evangèlic que frisen per estar al costat dels poderosos, dels que ostenten càrrecs importants i d’institucions potents per obtenir notorietat o influència o per assegurar-se un futur institucional. Potser pensen càndidament que els poderosos ens ajudaran en la nostra tasca evangelitzadora, pensen que si formem part del sistema ens protegiran. Però res és gratuït. Ells no ens ajudaran a canvi de res. Ells ens demanaran que justifiquem l’ordre establert, que justifiquem les diferències socials, que convencem al poble que cal resignar-se amb les penúries i les injustícies, que els fem creure que el sofriment en aquest món serà recompensat en l’altra vida. Ens deixaran ocupar-nos dels més febles; és clar que sí! Inclús ens donaran diners amb la condició que el poble accepti resignat la seva sort.
Masses vegades les religions han intentat convertir-se en un nucli de poder, barrejar-se amb els poderosos. Sovint aquesta actitud les ha allunyat de les persones i les ha portat a tenir comportaments molt contraris a l’esperit cristià.
És quan l’església s’ha mesclat amb el poder que s’han escrit les pàgines més fosques i tristes de la seva història.
No crec en les institucions. Encara crec menys en les institucions eclesials. Per mi l’església són les persones que segueixen a Jesús. Però dissortadament, en aquest món, cal un mínim d’estructura i d’organització, per això, vulguem o no, acabem fent de la nostra església una petita institució i, per tant, vulnerable a les temptacions de buscar seguretats. Però “Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap” (Lluc 9:58). Per això crec en una església lliure i independent, crec en una església amb les portes obertes al poble, en una església que vol proclamar l’evangeli, que intenta influir en les persones perquè no es resignin amb l’ordre establert, perquè busquin la veritat, perquè lluitin per la justícia i la pau. Crec en una església que no busca el favor d’alcaldes, presidents i poderosos, que no para la mà davant de l’estat ni es ven als poderosos. Crec en una església que manté la seva independència per, donat el cas, poder dir: No.
Rubèn Pallàs
Article publicat a la web de l’Església Protestant de Barcelona Centre