En les darreres dècades han proliferat les ONG. Amb un objectiu concret, cadascuna d’elles es dedica a apaivagar arreu del món les necessitats que hi poden haver-hi tant en l’àmbit humà, animal, econòmic o medi ambiental. Les causes del naixement de les ONG es deuen a fet que els governs i estaments oficials no fan res o no fan el suficient per solucionar els problemes de la seva població.
El funcionament d’aquestes ONG és senzill. Per un costat hi ha persones que hi treballen activament. Aquestes persones estan desplaçades a la regió conflictiva i per un salari més o menys modest hi treballen. Per l’altre costat hi ha els socis que es comprometen a contribuir econòmicament amb aportacions fixes o esporàdiques. És bo i necessari que la població es bolqui a donar suport a aquestes onegés perquè tinguin els recursos necessaris per poder desenvolupar la seva tasca. Estic convençut que molts de vosaltres hi esteu col·laborant.
Cal recordar que l’origen de les ONG s’inspira en la vocació de les esglésies per la justícia social. Aquestes mogudes per un sentiment de renovació espiritual i una profunda vivència de l’evangeli es van llençar a l’aventura d’obrir en els barris deprimits de les ciutats centres d’ajuda, escoles, infermeries i hospitals per la població més desafavorida. Però a diferència de les ONG, les esglésies s’esforçaven a donar una dimensió de dignitat a la vida. No es conformaven en donar una ajuda econòmica sinó que s’involucraven també en la vida espiritual de la persona de manera aquesta canviava la seva actitud davant la vida. Vull recordar que el metodisme es caracteritza per la seva implicació en l’ajut social.
El gran avantatge de les ONG és que conjuminen recursos per poder ser més eficients i eficaços i fer arribar l’ajuda a llocs on individualment no ens seria possible.
Però tot i lo positives que són les ONG, aquestes amaguen un perill per nosaltres. Amb una quota mensual més o menys modesta podem sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, satisfets de tenir una actitud solidària amb aquest tercer món que pateix tant com lluny és de nosaltres. És una ajuda neta, asèptica, sense contacte i perquè no dir-ho, sense amor. És una almoina que ens fa sentir bé amb l’avantatge de què no ens reporta problemes. Caldria preguntar-nos si les nostres aportacions les fem per una convicció altruista i compromeses amb el dolor i el patiment del món o les fem per justificar-nos davant la nostra consciència. Quina és l’actitud que tenim davant el dolor del món? Quin és el motiu pel qual col·laborem amb la lluita contra la injustícia? Cal que ens preguntem quina és la raó íntima que ens mou a pagar una quota a una ONG.
Però al mateix temps que la nostra societat ha evolucionat fins al punt de crear organitzacions sense afany de lucre d’ajuda als desafavorits, també ha desenvolupat una forta actitud individualista, de manera que es dóna la paradoxa que podem estar col·laborant amb una ONG que ajuda a una comunitat de l’Àfrica subsahariana i al mateix temps estem ignorant les necessitats del nostre veí.
Sembla que tenim més inclinació a crear organitzacions per resoldre la pobresa d’ultramar, que a socórrer la persona que està al nostre costat. En el llibre Blanco rico busca negro pobre ed. Roca editorial de libros l’autor, Gustau Nerín, desmitifica la cooperació internacional i posa en dubte les bondats de les ONG i les ajudes oficials pel desenvolupament. Us haig de confessar que no crec en les institucions. Crec en les persones. Crec en les actituds. M’agraden les persones que donem un cop de mà a les persones que estan al seu voltant. M’agraden les persones que s’involucren amb el dolor dels altres encara que els comporti compromís, riscos, decepcions, enganys però també alegries i abraçades. M’agraden les persones que ajuden als altres de manera desinteressada, generosa, que no esperen res ni reclamen res que tenen una actitud callada, discreta i sorda.
De què em serveix com persona donar una quantitat important de diners a algunes d’aquestes organitzacions si en sortir al carrer veig una persona que cau a terra i en passar al costat d’ella no m’aturo a socórrer-la? Tan important és el que faig com els motius que em porten a fer-ho. Estic cansat de veure persones que es vanaglorien de les seves aportacions a les causes solidàries, que pengen en el Facebook fotos on surten col·laborant amb una ONG. Que bons que són! Tot això seria perfecte si després no s’oblidessin del seu germà. No, no val col·laborar amb una ONG i després oblidar-se del que tens al costat. La solidaritat i l’ajuda es viuen de prop. Clar que les ONG fan una tasca fantàstica, clar que és bo i correcte totes les aportacions que fem a aquestes organitzacions. Però la nostra missió com individus no es pot limitar a un acte descafeïnat i impersonal d’una quota mensual. La nostra missió com individus tampoc és buscar un desnonat a qui imposar-li la nostra solidaritat. La nostra missió és donar la mà al qui ens allarga la mà, una missió entesa com una acció d’involucrar-nos en el seu problema, amb una actitud donar el que ens estan demanant. El que ens ha de moure no és el jo sinó el tu. No calen grans accions ni grans sacrificis i menys encara fanfàrria. Només calen accions petites, modestes, quasi anònimes, que queden entre tu i jo, però sinceres i plenes d’amor. Només així construirem una cadena humana, una cadena que dona la mà al qui ens està demanant ajut.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria. 1 Cor. 13
Rubén Pallàs