M’encanta Sant Jordi, és una d’aquelles festes que gaudeixo de debò; els carrers, les parades, la gent, que viatja amunt i avall de mons literaris, les roses, tan maques, exuberants amb els seus vermells que fins i tot semblen obscens, … tot és esplendorós en aquest dia, i això que no és festiu, però, malgrat això, tot sembla omplir-se d’una vida que no batega igual la resta de dies.
Per això, perquè gaudeixo de la festa i de la vibració amb la que s’omplen els carrers, vaig estar encantada de participar en un acte amb el GIR, el Grup Interreligiós del Raval, que vam anomenar “Teixint identitats”. A la Rambla del Raval, on es feia la fira d’entitats del barri, a totes les parades dels diferents òrgans que formem el grup, vam posar a disposició de la gent teles de colors on havien d’escriure missatges de convivència i harmonia per el barri. Al migdia (quan les autoritats de torn van arribar a l’escenari de la fira) vam realitzar un acte simbòlic, on amb un petit parlament i la lectura en set idiomes d’un text del profeta Khalil Gibran, animarem a la gent a crear un cercle, per representar la unitat del barri, lligats els uns amb les altres per les teles de colors, plenes dels missatges que totes i tots hi van escriure. Realment un moment molt maco, on, amb un gest, explicarem a tothom i totadon que, per sobre de les nostres diferències, hi ha quelcom que ens uneix, i és compartir espai de vida i d’esperança.
La meva sorpresa, i no grata precisament, va ser quan després, en un medi de comunicació, no de poca rellevància, vaig trobar-me amb aquesta ressenya: Representantes de la acción “Teixint Identitats”, promovida por el grupo interreligioso del Raval que agrupa hombres de etnia gitana, filipinos o musulmanes, entre otros, han leído un texto en siete idiomas distintos defendiendo el origen histórico de un barrio hecho a sí mismo.
De veritat que vaig quedar molt i molt sorpresa, primer perquè no érem un grup d’homes, al contrari érem més dones que homes, exactament sis dones i dos homes (és curiós que els filipins anomenats en realitat eren dos noies filipines de la parròquia del Carme), després perquè la nostra “agrupació” no es defineix per ètnies, sinó per confessions religioses, i per últim, perquè no vam defendre un barri “fet a sí mateix”, sinó un barri que ha sabut agrupar, unir i fer conviure ètnies i religions, a la fi persones, cadascun i cadascuna amb la seva pròpia opció de vida.
Aquest fet, aquesta estranya ressenya (petita però mordaç) m’ha fet plantejar si, per més que ens sembli impossible, els nostre món segueix encara impregnat de masclisme i racisme, i fer-me aquesta pregunta m’ha fet mal i por. Mal, perquè a les alçades d’aquest món globalitzat no és possible, o no ho hauria de ser, que el racisme visqui, encara que sigui inconscientment, dins del nostre pensament; mal, perquè encara avui, per molt que s’amagui sota la catifa, el paper de la dona dins la religió segueix essent un escàndol, o una incomoditat (i la veritat no sé que és pitjor); i por, molta por, perquè si aquests sentiments segueixen niats dins les ànimes dels ciutadans d’aquest món, aleshores el passat pot reviure, i allò que va ser una aberració pot tornar a ser-ho.
De vegades deixem enrere les lluites heretades, perquè pensem que tot està assolit, però el cert és que, encara que sembli que no, hi ha molts cors i moltes ments impregnades d’un mal que destrossa i aniquila el futur de la nostra ciutat i, a la fi, del nostre món. Si semblava que tot havia quedat enrere, queda demostrat que encara avui hi ha coses a canviar, coses per les que aixecar la veu i cridar: Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist (Gàlates 3, 28).
Marta López Ballalta