Arran de la placa que s’ha col·locat a una plaça d’Alacant amb el nom de Franklin Albrícias, us oferim l’article de Josep Lluís Carod Rovira sobre “Els Albrícies” com una part de la història del protestantisme a casa nostra que no hem d’oblidar.
Els Albricias
Josep-Lluís Carod-Rovira*
L’ajuntament d’Alacant, en mans del PP, acaba de posar a una plaça de la ciutat, en el barri de Babel, el nom de Franklin Albricias Goetz (1892-1972). La cerimònia de retolació ha estat duta a terme per l’alcadessa, acompanyada, simbòlicament, per representants de la lògia maçònica Constante Alona i de l’església evangèlica local, de tradició metodista. He de confessar la sorpresa que m’ha causat aquesta notícia, totalment inesperada, atès el perfil del personatge ara homenatjat. Franklin Albricias , pedagog i humanista, ensenyant i literat, amb carnet de l’Hèrcules de la primera hora, era maçó a la lògia Numància, amb el nom de “Teófilo”, i pastor protestant, com el seu pare i el seu germà. Home d’idees progressistes i ferventment republicà, pertanyia al Partit Republicà Radical Socialista, de Marcel·lí Domingo, i més endavant a Acción Republicana i a Izquierda Republicana. Va ser tinent d’alcalde de l’ajuntament republicà alacantí, amb Llorenç Carbonell, un altre protestant, a l’alcaldia, i ocupà la presidència de la Diputació fins a l’entrada de les tropes franquistes. Va sortir de la seva ciutat, la matinada del 28 de març de 1939, a bord del carboner anglès Stanbrook, on s’arraïmaven més de dues mil persones, en unes condicions infrahumanes, en direcció a Orà. A Constantine (Algèria) s’hi estigué durant dues dècades, dedicat, fonamentalment, a la seva tasca de pastor protestant, ja que hi comptava amb una base de compatriotes d’aquesta confessió religiosa, establerts allí des d’un segle abans, els quals parlaven el patuet, el dialecte català d’Algèria, utilitzat per la nombrosa immigració procedent d’Alacant, Elx, Santa Pola, Parcent, Menorca, etc. Acabà per establir-se a Suïssa, on ja havia fet de jove els estudis de magisteri, i morí al cantó suís de Vaud, ja cec, fa una quarantena d’anys. El seu germà Lincoln (Alacant 1897-Barcelona 1992), s’exilià també a Algèria on, durant vint anys, fou pastor d’una església metodista a Orà, fins que, ja jubilat, retornà a la terra dels pares.
Franklin i Lincoln, amb uns noms que ja són tota una declaració de principis, eren fills d’un personatge destacadíssim: Francesc Albricias i Bacàs (1856-1934), un barceloní forjat a Rubí, on fundà una escola, el Casino Rubinense i un periòdic republicà. Per no treure’s el barret en passar el viàtic per davant de casa seva, va ha ver de deixar Rubí, per l’assetjament legal de què va ser objecte, i finalment, desterrat de la població, acabà establint-se a Alacant, la destinació adequada, pel clima, per a la salut de la seva muller. Abans havia estat pastor a Monistrol de Montserrat i s’havia format com a mestre i teòleg, a Suïssa. Casat amb Júlia Goetz Maurer, de família protestant alsaciana, és a Alacant on va desplegar tota la seva potencialitat com a pedagog. Va morir a Barcelona, l’estiu de 1934. Fou a Alacant on, el 1897, fundà l’Escola Model, aventura pedagògica colossal, per on van passar milers de joves, fins al 1937, en què el desenllaç de la guerra en forçà al tancament. D’aquí sortiren el primer alcalde republicà de la ciutat, el president de la Diputació republicana, o el director general d’Ensenyament Primari de la República, Rodolf Llopis, futur dirigent del PSOE-històric, a l’exili. Francesc Albricias va estar al davant, durant anys, dels protestants de tradició presbiteriana i metodista de tot l’estat, als quals representà en nombrosos esdeveniments, congressos i trobades internacionals, tant a Europa com a Amèrica i traduí a l’espanyol diverses obres d’autors estrangers, sobre temàtica religiosa, sempre des d’una perspectiva evangèlica.
Els 40 anys d’Escola Model constitueixen la pàgina més brillant del protestantisme al nostre país, en matèria educativa. Arribà a ser el centre educatiu més modern de l’estat, d’acord amb les tendències més avançades que llavors es coneixien a Europa. I l’escola esdevingué molt més que una escola. El primer museu d’Alacant fou, precisament, el de l’escola Model, un centre on s’ensenyava els alumnes a interessar-se per l’art, la música, la història, la ciència, de manera que retrats dels grans inventors d’arreu del món presidien l’interior de les aules, al costat dels grans literats de totes les èpoques. L’escola tenia una sala de projecció, on també es representaven sainets i obres teatrals, ben sovint en la llengua del país, i sobretot una banda de flautins i tambors que desfilava pel centre de la ciutat, en els dies assenyalats, aconseguint de captar la simpatia i l’atenció dels vianants. L’escola formà una biblioteca molt important, a més del museu, tot el qual va ser objecte de la devastació franquista que s’incautà del local i els seus béns, primer instal·lant-hi l’exèrcit d’ocupació i després la Falange. La dictadura restituí no l’edifici, sinó l’ocupació, amb un preu simbòlic absolutament vergonyós, a la comunitat protestant que l’havia creat i sostingut.
M’ha semblat que, de tant en tant, és bo que coneguem pàgines de la nostra història que no per desconegudes són inexistents. I més encara si, com en aquest cas, permeten acostar-nos a la minoria religiosa més important del país, després de la catòlica, una part, doncs, del nostre poble. La història del protestantisme és, encara avui, una història subterrània. I conèixer-la ens fa conèixer-nos millor a tots nosaltres. De vegades personatges singulars, que han tingut un paper preponderant en la seva època, acaben engrossint els rengles infinits de l’oblit. Em semblava de justícia recordar-ho, més encara si, com és el cas, no parlem d’una sola persona, sinó de tota una veritable nissaga familiar: els Albricias.
*Polític i escriptor
pcrovira@tinet.cat