Creta i Atenes. Dos reis s’enfronten: Minos i Egeu. Conta la mitologia grega que a Creta hi tenien un minotaure –cos d’home, cap de bou– amagat en un laberint. En venjança per la mort del seu fill, el rei Minos va imposar als atenesos un tribut que consistia en enviar, cada nou anys, set noies i set nois a Creta per ser devorats pel minotaure. Tanmateix, el fill del rei d’Atenes, Teseu, es va oferir voluntari per lluitar amb el monstre cos a cos. Abans, però, de ser tancat al laberint, Ariadna, la filla de Minos, es va enamorar d’ell i li va donar un cabdell de fil a fi que pogués trobar la sortida del laberint. Teseu va lluitar amb el minotaure i en va sortir vencedor alliberant així els joves atenesos.
Dissabte 25 d’abril l’església de Betlem ens va proposar una sortida al Laberint d’Horta amb totes les comunitats de Barcelona i rodalies.
Sempre m’han agradat aquestes sortides perquè et tornes a retrobar persones que fa temps que no veies i això fa comunitat. Quan era nena, em delia per aquestes sortides.
Una casa senyorial amb un jardí romàntic i un de neoclàssic italià on es celebraven vetllades culturals i socials. Un estany, una cascada, un canal amb ànecs d’un blanc immaculat, palaus, templets, escultures d’estils arquitectònics diferents; alzines, boixos, glicines amb les seves espectaculars flors violetes caient a grapats damunt els murs, heures vestint parets nues.
Un laberint format d’un traçat complex de xiprers color verd lluminós a la llum del sol, atapeïts i podats a la perfecció, on la meta no és fàcil de trobar. Caminem expectants i alegres; d’entrada, sembla que hem encertat el camí correcte. Un revolt i de sobte els xiprers arrenglerats formen una barrera i ens mostren que ens hem equivocat. S’ha de desfer el recorregut altre cop. Quantes vegades ens equivocarem? Però seguim la sendera endavant, altre cop amb el cap alt, tenint present que al cap i a la fi trobarem el que cerquem. Sembla que aquest cop sí que és la veritable. No s’hi val a fer trampes; hi ha reixats a la base dels troncs per on és impossible esmunyir-s’hi. Ens creuem amb persones que tornen en direcció oposada i els esguardem intentant endevinar en els seus rostres si vénen de veure el lloc de descans tan anhelat presidit per Eros on es troba la raó del nostre caminar o també s’han equivocat i fan marxa enrere. Continuem confiats.
Al llarg d’aquest trajecte podem fer i desfer el nostre caminar i passar-nos la vida anant i venint. Uns trobaran el que busquen més aviat que d’altres.
Uns ho trobaran potser al final de les seves vides, d’altres veuran com, al seu migdia, de sobte s’obre una porta que creien tancada, deixant entreveure una llum d’esperança que creien inexistent.
Potser d’altres no ho trobaran mai o, havent-ho trobat, l’abandonaran. El camí hi és, només cal tenir confiança i seguir-lo entre ensopecs i llàgrimes, riures i corredisses boges a la vora de la mar. Podem plorar i clamar a Déu “Per què?”, podem riure i cridar “Gràcies, a tu et lloo!”, podem reflexionar i dir “Perdona’m”. Una cosa és certa: hi tenim l’esperança posada.
Déu ens crida a viure una vida autèntica de compromís en la mesura que li podem donar. No ens demana més.
Al final haurem fet el camí com bé haurem sabut amb les nostres imperfeccions, febleses i dubtes. I arribarem al final amb l’ajut de Déu que, com el fil d’Ariadna, ens guiarà nit i dia.
I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta. Tomàs li pregunta: –Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: –Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Joan 14, 4-6
Alícia Pallàs