Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se. […]
Fets 2:1-21
Celebrem el dia de Pentecosta, una festivitat molt especial per a l’església, pel seu significat.vSom cridats a reflexionar sobre un fet meravellós: que el Déu creador de l’univers vol habitar amb l’ésser humà, amb tots nosaltres, i d’aquesta manera portar-nos cap a la plenitud de vida que ens va mostrar en la encarnació de Jesús de Natzaret.
I això és possible ara, per mitjà del seu Esperit. Però aquesta narració amaga alguna cosa més; coses que sovint ens passen inadvertides, i que són clau per entendre les conseqüències del fet que l’Esperit del Déu creador entri en les vides dels éssers humans.
Coses que ens costa molt de veure, ja que impliquen canvis radicals en la nostra forma de veure el món en què vivim. Perquè l’arribada de l’Esperit de Déu, a tots els éssers humans, va acompanyada d’un fort vendaval i de llengües de foc.
Un fort vendaval que enderroca les barreres entre homes i dones, un foc que crema les diferències entre races, ètnies i cultures. Tothom té dret a escoltar la bona nova, vingui d’on vingui, sigui quin en sigui l’idioma, sigui quin en sigui el gènere.
Homes i dones d’arreu tenen dret a rebre ara la bona noticia en la seva pròpia llengua, respectant-ne la situació particular, de cadascú, sense voler uniformar-los ni anul·lar-ne la singularitat.
Amb l’arribada de l’Esperit, la bona nova de Déu és anunciada pels petits, que no tenen coneixement; també pels joves, que mirem amb condescendència per la seva inexperiència; pels adults i també pels grans, que ja pensem que per a res no serveixen.
Sovint oblidem aquesta radicalitat de l’Esperit de Déu: per a ell només existeix l’ésser humà, l’ésser humà sense més qualificatius.
Cadascú és com és, ha nascut com és nat, i en rep a casa seva la llengua i la cultura. Tothom naixem petits, després ens fem grans, cadascú amb el seu gènere i amb la seva pròpia sexualitat.
Per a Déu, però, l’important és que tothom en rebi l’Esperit; l’Esperit de la vida, que no hi fa distincions, que fa saber a tothom que tenim un mateix pare/mare creador, afectiu i bondadós, que ens cuida, i que ens estima com nosaltres estimem els nostres fills; tant diversos tots ells.
Jonathan Navarro
Pastor de la 1era Església Protestant a Rubí
IEE-EEC
