Sí, a vegades penso en l’Omar, i potser aquest dies més, rodejats com estem de violència, de discursos xenòfobs, de preguntes sobre el per què, que a la fi no troben resposta, o per a les quals cap resposta serveix, em recordo de l’Omar. L’Omar anava a la guarderia amb el meu fill, eren companys de classe, no és que fossin bons companys, però tampoc és que no s’hi avinguessin, quan tens dos anys, al menys a la realitat que nosaltres vivíem, totes i tots els que compartien aula es portaven bé, allò del meu millor amic va arribar més tard, quan la consciència fa adonar-te que a les persones les separen gustos, aficions, … fins i tot equips de futbol, però quan tens dos anys no penses en aquestes coses, no mires el que et separa sinó allò que t’uneix: compartir classe i espais de joc.
L’Omar era un nen català, fill de catalans i net de catalans, potser perquè el seu naixement va coincidir amb una època tranquil·la, potser perquè aquest era un nom significatiu pels seus pares, o simplement perquè van escollir la llibertat de nomenar el seu fill com els hi va vindre de gust, per qualsevol raó el company de classe de l’Enoc va rebre un nom que avui, onze anys després pot ser a la seva vida un problema; i és que ara, en aquests dies de terror i paraules esbiaixades, carregar amb el nom d’Omar segurament pot ser complicat. Però quan tens dos anys, quan la vida encara no t’ha ensenyat que els noms diuen d’on provens, o quin és el teu Déu, quan tens dos anys els noms no són res més que formes de cridar-te, no són més que sons per avisar de que ha arribat l’hora de jugar.
Sí, a vegades penso en l’Omar, i em recordo de que era un nen curiós, per Carnestoltes va decidir que volia disfressar-se de princesa, i no de qualsevol, sinó d’una que porta un vestit blau i corona, també volia dur vareta, encara que sabia que no anava de fada, però ell volia ser una princesa especial, amb poders màgics, perquè volia concedir desitjos. I la seva mare deia: què he de fer? Si l’Omar vol anar de princesa que hi vagi. I és curiós, perquè la gràcia que ens feia als grans, als que ja sabíem que l’Omar no hauria haver anat de princesa, perquè això a un nen no li tocava, els riures amb la seva mare, que patia perquè els sogres no ho acabaven d’entendre, tot allò de curiós i divertit que tenia la disfressa de l’Omar per nosaltres els adults, pels nens i les nenes de la seva classe no era destacable. Perquè quan tens dos anys no és qüestió de quin vestit et toca o no, quan tens dos anys no et preguntes si una disfressa és adequada o no l’és, perquè quan tens dos anys l’important és disfressar-se i gaudir d’un dia especial, d’un dia que surt de la rutina d’un munt de dies iguals. Quan tens dos anys el graciós és portar una roba que no toca i veure com els altres també la porten, i jugar al patí i embrutar-te encara que vagis de princesa. Sí, a vegades penso en l’Omar, i quan em recordo d’ell, de la seva llibertat de ser com era, aquest nen català amb un nom àrab, disfressat de princesa, em pregunto si encara serà així; i em fa pena pensar que potser s’ha hagut de canviar el nom, perquè quan tens dos anys pots dir-te com vulguis, però no quan passa el temps i la vida, i els altres, t’ensenyen que el teu nom significa d’on provens i quin és el teu Déu; i també em fa pena pensar que el nom, perquè quan tens dos anys pots dir-te com vulguis, però no quan passa el temps i la vida, i els altres, t’ensenyen que el teu nom significa potser ja no es disfressa del que vol, sinó del que és convenient; i em fa pena perquè, a la fi, som totes i tots els que construïm una societat d’estereotips, els que etiquetem i diem què està dintre del correcte i que no. Sí, a vegades penso en l’Omar, i quan ho faig em recordo d’aquell verset: Deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells (Mateu 19, 14), i aleshores m’adono que viure fora de es cadenes que les societats imposen, viure en la llibertat de ser qui som, i de permetre als altres ser-ho, és el camí del Regne de Déu.
Marta López Ballalta