Sovint el fet de llegir els diaris o escoltar les notícies per la ràdio o per la TV és desencoratjador. Són moltes les notícies que ens fan mal: la corrua de refugiats que omplen els camins de la vella Europa tot buscant -freqüentment enmig del menyspreu dels nostres conciutadans- una mica de la seguretat, la pau o la dignitat que no troben en els seus països d’origen, o els naufragis, gairebé diaris, que ens parlen de centenars de morts innocents, o els nens desapareguts i explotats per les màfies, o els atemptats, o la crisi econòmica, o la corrupció, o les injustícies, o la xenofòbia, o l’odi…
I, tanmateix, enmig de totes aquestes malaurades notícies, els mitjans de comunicació gairebé mai no es fan ressò d’un altre fet dolorós que fa anys que dura i que, habitualment, no és notícia: la persecució que pateixen molts i molts cristians per causa de la fe.
El cas, lamentable, és que, segons ens informa l’organització “Open Doors” -una ONG creada el 1976 per l’holandès A. Van der Bijh, conegut com el germà Andreu “el contrabandista de Déu”, i que agrupa una vintena d’associacions independents que treballen en més de 60 països- el nombre de perseguits per motius religiosos va en augment i, actualment, són milions els cristians que, d’una manera o altra, pateixen persecució en més de 50 països.
L’esmentada organització publica anualment l’anomenat “Índex mundial de persecució de cristians” i, segons se’ns explica en el darrer “Índex”, durant el passat any 2015, la persecució es va fer més gran i les pressions i els actes violents contra els cristians van anar en augment. Un exemple és l’Índia on, segons els informes de l’esmentada organització, es van produir 355 actes contra els cristians en un any; és a dir, gairebé un acte per dia.
Aquestes persecucions poden anar des de la discriminació o pressions i imposicions de traves “legals” fins arribar, en casos extrems, a la condemna a treballs forçats o a la mort per lapidació o crucifixió.
Normalment, són els països musulmans els que encapçalen la llista de les hostilitats tot i que, curiosament, en algunes d’aquestes regions , com per exemple Egipte, el cristianisme va ser anterior a l’islam; també és trist el cas d’Etiòpia on és la pròpia Església d’Etiòpia qui persegueix els cristians evangèlics. Turquia , que conegué el cristianisme en temps de sant Pau i que és seu d’antiquíssimes esglésies cristianes, també pateix una radicalització dels elements islamistes.
Corea del Nord, on els cristians, si són descoberts, són enviats a treballs forçats, sovint fins a la mort, o l’Aràbia Saudita, on el cristianisme està prohibit per llei i on no existeix cap temple cristià, són dos exemples d’aquesta persecució; però la persecució s’expandeix per moltes altres regions del planeta, especialment de l’Àfrica, Àsia o Oceania.
La persecució, però, també apareix en alguns països iberoamericans com Mèxic o Colòmbia – nacions majoritàriament catòliques- on, per causes diverses com la corrupció, la droga o les rivalitats ètniques, els cristians -principalment els pentecostals, però també d’altres- pateixen contínues amenaces sovint per oferir alternatives de pau a la violència generalitzada que impera en aquelles regions.
I, tanmateix, a desgrat de les persecucions i les dificultats de tota mena, són molts els cristians que, tot i en la clandestinitat, es mantenen ferms en la fe malgrat que també és cert -i dolorós- el fet de comprovar com moltes comunitats de l’Orient cristià, algunes antiquíssimes, veuen minvar contínuament el seu nombre com a resultat de les guerres i el terror implantat a la seva terra.
Mentrestant, el nostre pròsper Occident, que un dia fou cristià, ignora el patiment d’aquests nostres germans que contemplen perplexos i entristits la nostra indiferència amb el seu dolor.
Recordem, plegats, les paraules de Jesús: “En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: Jo he vençut el món” (Joan 16,33)
J.Luís Paül