En ple Advent, temps d’esperança i pòrtic del Nadal, l’Església Evangèlica Espanyola (IEE) una de les esglésies protestants més antigues d’Espanya, va rebre un “regal” en forma de carta. La carta la remetia el Consejo Evangélico de Madrid (IEE) i la signaven Jesús Manzano i Manuel Cerezo, president i secretari, respectivament, d’aquesta institució.
El “regal” consistia en una invitació a les nostres comunitats locals madrilenyes a retractar-se de la Declaració de Mamré (publicada el mes de maig d’enguany), ratificada per l’últim Sínode de l’Església Evangèlica Espanyola. Una declaració en què el Sínode de la IEE opta clarament per rebutjar l’homofòbia en totes les seves vessants, acompanyar pastoralment les persones LGTB i les seves famílies, així com a treballar per la seva visibilització i integració a l’Església. Doncs bé, es comunica a aquestes esglésies que de no retractar-se del que s’expressa en l’esmentat document se’ls obrirà un expedient de baixa (expulsió) del Consejo Evangélico de Madrid.
L’Església Evangèlica Espanyola sempre s’ha destacat pel seu respecte i defensa de la diversitat, la defensa de la llibertat de consciència, les llibertats polítiques, el seu diàleg amb la societat contemporània, tot atenint-se al seu esperit protestant. La nostra església s’ha esforçat a través del temps a treballar per construir un protestantisme unit, no endebades va ser fundadora tant de l’Aliança Evangèlica Espanyola com de la FEREDE. En aquells temps, no tant llunyans, els protestants espanyols estàvem units en un profund respecte a la diversitat teològica que ens era i ens és pròpia.
Avui els temps han canviat, i de quina manera han canviat! Avui les nostres esglésies locals es veuen amenaçades per aquells que es diuen els nostres germans en Crist (alguns d’ells van formar part de la nostra església en el passat). I es veuen amenaçades per una institució com el CEM que segons diu el seu lema és “la casa comuna protestant”. Se’ls amenaça amb l’expulsió de “la casa comuna”. El nostre pecat consisteix a prendre partit a favor de l’ ésser humà, defensar els seus drets dins i fora de les portes de l’església (quelcom, d’altra banda, molt protestant). El nostre pecat consisteix a no estar aferrats a la lletra sinó a l’esperit de les Escriptures i haver perdut la por davant els qui pretenen posseir la Veritat (és a dir, a Jesús de Natzaret) presa en els seus palaus d’hivern.
El pecat del CEM, de la seva Junta Directiva, és constituir-se en una mala imitació d’una conferència episcopal plenipotenciària sobre les conviccions i diverses identitats de les seves esglésies membres a expenses dels drets-llibertats que tant l’Evangeli com la mateixa Constitució espanyola sanciona. L’anomenada “casa comuna protestant” està caminant sobre terres movedisses per un terreny molt delicat i perillós.
Què hem de dir? Simplement confessar que la nostra consciència eclesial està presa de la Paraula de Déu. Dit d’una altra manera, som presos del mateix Crist, de la seva manera de fer i del seu respecte per la dignitat de l’ésser humà. I no hi ha cap concili, ni institució, ni dogma que estigui per sobre del Ressuscitat que continua inspirant el seu poble a través de l’Esperit.
Vénen a la nostra memòria unes paraules del cantautor cubà Silvio Rodríguez preses d’una de les seves cançons que titula “El necio”:
Para no hacer de mi icono pedazos,
para salvarme entre únicos e impares,
para cederme un lugar en su parnaso,
para darme un rinconcito en sus altares.
Me vienen a convidar a arrepentirme,
me vienen a convidar a que no pierda,
me vienen a convidar a indefinirme
. ../…
I com a església diem no! Seguirem actuant com sempre hem viscut, defensant la dignitat de l’ésser humà i lluitant pels seus drets a la manera de Jesús de Natzaret. Mai no hem imposat res als nostres germans i germanes i tampoc no volem que per part seva se’ns imposi res. Sempre hem respectat i seguirem respectant les seves opinions tot i que no les compartim. Ni més, ni menys.
Per això, tant el CEM com nosaltres mateixos ens haurem d’atenir a les conseqüències de la seva amenaça d’expulsió. I en aquest moment cal recordar el que ens va ensenyar Jesús: “ ¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d’ell dient:” Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar” (Lluc, 14: 28-30). No és pas propi de gent assenyada entrar en un jardí aliè, i pensar que això no passarà sense causar un profund dany a la causa de l’Evangeli. Soli Deo Gloria.
Comissió Permanent de l’Església Evangèlica Espanyola
29 de desembre de 2015