Això de parlar sobre la naturalesa del bé i del mal i de la seva aplicació a l’ésser humà no deixa de ser un tema agosarat que, tanmateix, malgrat que han estat -i són- molts els filòsofs i els teòlegs que l’han tractat és una qüestió que continua preocupant -o potser no (?)- la humanitat.
M’hi fa pensar, sovint, la coneguda frase que encapçala aquest escrit i que, com tothom sap, pertany a Jean Jacques Rousseau (1712-1778) el conegut il·lustrat ginebrí, el qual, per pròpia confessió, reconeixia que la seva contradictòria existència havia estat marcada, d’una banda, per la lluita entre la seva “bondat”- segons ell- i la comprovació del seu mal obrar, i, per l’altra, pel seu total convenciment de la injustícia amb que el tractava la societat.
Deixant de banda una certa similitud entre la frase de Rousseau i la de Sant Pau: “no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria” (Rm. 7, 19), la pregunta sobre la bondat o la maldat de l’home roman intacta: quina és la condició de l’home? Sabem que la religió sempre s’ha preocupat per donar una resposta a aquesta pregunta. Així veiem com el judaisme considera, majoritàriament, que l’home és bo i dolent al mateix temps i, per això, insisteix en la responsabilitat de l’ésser humà; i com el catolicisme, per la seva part, pensa que l’home, malgrat la realitat del pecat, té una tendència natural cap al bé : és aquella cita de sant Tomàs que afirma que l’home “se sent atret cap a la recerca del bé, que és el que correspon a la seva natura.” Així, doncs, tant en el judaisme com en el catolicisme hi ha una certa tendència cap a l’optimisme. Aquest optimisme, però, desapareix radicalment en el Protestantisme ja que, segons els Reformadors, l’home és dolent per naturalesa ja que, encara que ho intenti, l’home no pot deixar d’ésser dolent.
Ja sé que arribat en aquest punt caldria, també, parlar d’un altre problema: el de la llibertat de l’home i de com Déu l’ha creat autònom i li ha permès de dissentir del seu Creador tot i atorgant-li la seva pròpia llibertat i la seva pròpia existència. També caldria, doncs, parlar del pecat.
Tanmateix, per no anar tan lluny, voldria remarcar, només, com avui en dia, enmig d’una societat bastant al marge de qualsevol creença religiosa, la gent té dificultats a admetre la “dolenteria” de l’ésser humà i, curiosament, la seva resposta al tema que tractem és similar a la de Rousseau: l’home és bo -dit d’una manera més o menys matisada- i és la societat que el corromp i que n’és la causa de tot desordre. I, no obstant, la trista realitat que ens ofereixen cada dia els diaris ens hauria d’inclinar a creure, més aviat, el contrari. Sé que el tema pot incomodar, resultar antipàtic i, fins i tot, ser mal vist per molta gent, però davant tot el reguitzell d’horrors de tot tipus que desfila cada dia davant nostre, la qüestió ens hauria de fer reflexionar sobre la nostra condició humana. Qui és el responsable de tanta por, de tanta fam, de tanta injustícia, de tanta corrupció, de tanta violència, de tant d’odi, de tanta guerra, de tanta misèria de tot tipus…
Potser sí que és la societat, però cal admetre que la societat està formada per individus concrets.
Sovint em ve a la memòria un salm, el 14, 2-3, quan diu:
“El Senyor guaita des del cel i observa els homes, per veure si n’hi ha cap d’assenyat que cerqui Déu. Tots plegats s’han desviat, s’han pervertit; no n’hi ha cap que faci el bé, ni un de sol.”
I em demano si aquest afany de l’home per negar l’evidència del mal no és sinó una altra prova del nostre orgull.
De tota manera, malgrat la innegable presència del pecat en el món, malgrat la nostra impossibilitat de ser “bons” sabem, tal com deia el teòleg i filòsof Soren Kierkegaard, que “El contrari del pecat no és, en absolut, la virtut sinó la fe”.
J. Lluís Paül