Avui comença un dia nou. Avui comença una vida nova. De fet, cada dia encetem una nova vida en la fe. Una renovació que deixa enrere les coses velles, les faltes, les caigudes i els errors. I ens tornem a redreçar amb valentia, sense que la covardia ni la por ens paralitzin.
Si mai baixeu pel meu carrer veureu que, quan mor, s’uneix amb el carrer que li és paral·lel formant al capdavall una placeta que ni tan sols arriba a ser-ho, en forma de triangle. Una palmera s’alça al bell mig, dreta, alta, orgullosa de mostrar el seu fullatge gran i exuberant. Les fulles centrals, encara per obrir, sorgeixen amb força del seu cor, deleroses de fregar amb la punta un tros de cel. Les altres, més antigues però no velles, es corben en una mena de reverència al vianant per recordar-li que és aquí, present, ni i dia.
Al seu peu una jardinera l’envolta on hi creix un arbust baix amb petites flors vermelles que donen una pinzellada de color al conjunt: la palmera, la font que ofereix el seu doll als més assedegats que pugen el carrer costerut i l’arbust florit. Tot adquireix una bella harmonia.
Quan les branques de l’arbust creixen, anàrquiques i salvatges, es deixen anar i donen un aspecte de llibertat, de ser tal com són sense deixar-se dominar. Però aviat vénen els jardiners de l’ajuntament i, com escultors que observen una obra d’art, comencen a podar-la per donar-li un aire més uniforme.
Volts del febrer, quan el fred és viu, altre cop vénen i, com cirurgians examinant el seu pacient, agafen les tisores de poder i es posen a la feina. L’endemà, quan passo pel davant, veig que tan sols han deixat unes tiges llenyoses, despullades i fredes. L’aspecte és trist, desolador, clama la mort.
I penso que a la palmera li han fet una mala passada; l’han deixada sola. Mentre ella conserva les seves fulles i la seva airositat, al seu peu no hi ha més que agonia.
Els dies passen, ara més llargs, plou, venteja i els primers raigs de sol l’acaronen dolçament. En silenci, les primeres fulles menudes comencen a néixer, ramificant-se, vestint-lo en secret de tiges tendres i verdes fins que, quan floreix d’aquí i d’allà, aquell secret és cridat als quatre vents.
Dia rere dia, nosaltres també, com l’arbust, necessiten despullar-nos, deixar que l’amor i el perdó de Déu penetrin entre les nostres velles tiges llenyoses per tornar-nos altre cop a vestir amb el vestit que dóna fruit, el vestit que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement.
En vindran ganes de deixar-ho tot, de tancar la porta, llençar la clau i oblidar. Ganes d’amagar sota la terra aquell talent que ens ha estat donat. Sentiments d’impotència, de feblesa, de dubte, de desencís vindran a visitar el nostre cor. Però si cerquem en Ell, si pouem allà on hi ha l’aigua de vida, trobarem la resposta: Mira, sóc a la porta i truco.
Què hi ha de més bonic que això?
Renova la nostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Nègeb.
Els que sembraven amb llàgrimes als ulls
Criden de goig a la sega.
Sortien a sembrar tot plorant,
Carregats amb la llavor;
i tornen cantant d’alegria,
Duent a coll les seves garbes.
Salm 126, 4-5-
Alícia Pallàs i Capó