El dia 27 d’abril es va celebrar a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona la missa per les víctimes de la tragèdia de vol de Germanwings. Havent-hi víctimes de les comunitats catòlica, jueva, musulmana i protestant, el més just hagués estat celebrar una cerimònia ecumènica o si més no laica. Però malgrat les pressions del mateix govern català com el del moviment Església plural, el cardenal Martínez Sistach no va donar el braç a tòrcer i va exigir que la cerimònia fos una missa catòlica. De res van servir l’allau de crítiques que va rebre el cardenal pel caràcter restrictiu de l’acte. La missa s’havia de celebrar o no hi hauria cerimònia a la basílica. Com a contrapunt, cal dir que el passat 17 d’abril, a la ciutat de Colònia, es va celebrar una primeracerimònia de marcat caràcter laic.
El fet suggereix certa indiferència envers les víctimes no catòliques. En un moment tan dolorós, un senyal de compassió i empatia hagués estat compartir l’acte entre totes les sensibilitats religioses i, perquè no, amb algun representant seglar. Però el cardenal Sistach va considerar que, si la cerimònia se celebrava en una basílica catòlica, això li donava dret a una missa exclusiva d’acord amb la seva pròpia confessió. Aquests tics autoritaris de l’església catòlica fan olor de ranci, de naftalina i recorden èpoques pretèrites predemocràtiques que sonen a imposició i a ignorar i a minorar les altres religions.
En descàrrec del cardenal al·legava com a únic argument la sacralitat de la basílica per fer-hi una missa catòlica. Si afirmem que la basílica és terra sagrada, haurem d’acceptar que és terra de Déu. I si és terra de Déu qui és el cardenal per discriminar altres religions que professen el mateix Déu? O és que el cardenal s’ha apropiat de la voluntat de Déu?
Cardenal Martínez Sistach, des d’una església minoritària i tantes vegades anorreada li pregunto: Déu hagués preferit que les quatre religions plegades haguessin plorat la tragèdia dels morts? No creu que l’aflicció i el dolor dels familiars de les víctimes hagués rebut més consol si vostè hagués estat més receptiu a aparcar les diferències, les malfiances i l’afany d’hegemonia?
Déu no està en contra dels musulmans, ni contra els jueus, ni contra els protestants, ni contra els catòlics. Llavors per què ens discriminem mútuament? Abandonem el nostre sentit de solidaritat i d’empatia envers els que pateixen per una mesquina ambició de protagonisme? Quina és la causa de les guerres de religió? Davant aquesta realitat desoladora un es pregunta si té quelcom de positiu qualsevol religió.
Sovint culpem les religions del comportament violent i criminal dels seus seguidors. Si considerem cadascuna de les 4 religions, convindrem a afirmar que els postulats que prediquen són escaients. Cal afirmar rotundament que els principis en el que es fonamenten les religions són intrínsecament bons. Fer de l’ésser humà una millor persona és de per si un dels millors propòsits. Apropar-nos a la realitat suprema d’amor en la qual emmirallar-nos, donar una explicació al misteri de la vida i de la
creació encara que no s’ajusti a les teories i lleis de la comunitat científica, és altament positiu perquè fa dels homes i les dones éssers transcendents.
La religió sense església no és. L’església és l’instrument que transmet la bona nova, mitjançant una comunitat fidel de seguidors que porta arreu el missatge de Déu.
Rellegint les set cartes de l’apocalipsi que Déu dicta a Joan pels set àngels de les set esglésies m’adono com de fàcil és perdre l’objectiu. Tants anys treballant per l’església, tantes hores dedicades, tants esforços realitzats ens fan estimar- la. Aquest amor ens fa defensar-la de qualsevol atac, qualsevol competència, qualsevol perill i ens fa pensar que la nostra església és la millor. Posem l’església per davant de Déu fins al punt que treballem per la glòria de l’església.
Potser som massa simplistes quan culpem les religions dels crims perpetrats en les guerres eclesiàstiques. Les religions no són perverses en si mateixes. Són les esglésies que professen aquestes religions que en perverteixen el sentit original. Estan més preocupades per asegurar la supervivència i el poder que en proclamar la bona nova.
Jo m’estimo la meva església. És clar. Tothom s’estima la seva església. Però de vegades, lluitem més per l’esdevenir de l’església que pels seus valors essencials. Arribem a posar el nostre amor a l’església per sobre de la solidaritat, la generositat i el respecte. Estimar l’església ens allunya de Déu quan treballem més per la glòria de l’església que per la glòria de Déu. Davant uns fets tan dolorosos com la tragèdia de l’avió de la companyia Germanwings, el dolor hagués hagut d’unir, ni que fos per aquella ocasió, les quatre religions. El fet de voler ser el primer, el
principal, el de més protagonisme fa que vulguem que la nostra església estigui per damunt de les altres, com si volguéssim demostrar que la nostra església és la preferida de Déu oblidant que Jesucrist va dir que en el món de Déu els últims seran els primers.
L’amor a l’església ens pot allunyar de Déu quan aquesta, només busca la glòria d’aquest món, quan el poder i la riquesa formen part del seu decàleg, quan abandona tots els principis espirituals de la religió de Déu. Si una església no és capaç de donar la mà a les altres per treballar juntes per la justícia i la pau, és una església que ens allunya de Déu.
Rubèn Pallàs