milenialls1(Font: Iglesia Evangélica Española )Als meus 32 anys, tot just formo part de la generació del mil·lenni.(1) Vaig escriure el meu primer assaig amb un llapis i un paper, però quan em vaig graduar a la Universitat, ja tenia un telèfon mòbil i s’utilitzava “google” com a verb. Encara recordo els números de telèfon de casa dels meus vells amics de l’escola secundària, però no em pregunteu pel del meu marit perquè abans he de consultar el meu llistat al mòbil.

Encara conservo cintes  barrejades que inclouen música de Nirvana i de Pearl Jam , però mai no he fet plans  per a un viatge sense “Travelocity”. Malgrat tenir un peu a la generació X (2) tinc tendència a identificar-me més aviat amb les actituds i els “etos” de la generació del mil·lenni i, per això, els meus companys líders evangèlics em pregunten sovint sobre les causes per les quals la generació del mil·lenni està abandonant l’església.

Amb les darreres enquestes a la mà i amb els testimonis personals d’amics i de lectors, els explico que els joves perceben el cristianisme evangèlic com una cosa molt polititzada, massa exclusiu, passat de moda, despreocupat amb la justícia social i hostil envers les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals.

Els mostro les investigacions que evidencien que els/les joves evangèlics/ques, sovint veuen que han d’elegir entre la seva integritat intel·lectual  i la seva fe; entre la ciència i el cristianisme; entre la compassió i la santedat. Parlo de com l’obsessió evangèlica  amb el sexe pot fer que la vida cristiana sembli alguna cosa així com un llistat de regles i com la generació del mil·lenni anhela comunitats de fe, en les quals hom pugui plantejar-se lliurement preguntes difícils i que també se’ls doni un espai per al dubte.

Invariablement, un cop acabada la meva presentació i obert un temps per a rebre preguntes, el pastor aixeca la mà i diu.” així que el que estàs dient és que necessitem bandes en el culte, que estiguin més a la moda…” i és aleshores  quan em fan sortir de polleguera.

Un cop i un altre cop, els/les líders cristians/nes  – i especialment els evangèlics – assumeixen que per tal d’atreure de nou els/les adolescents de quinze anys a l’església, només cal fer alguns canvis d’estil: música més vanguardista, serveis més casuals, posar una cafeteria a la sala de reunions, que el/la pastor/a vagi amb texans ajustats, una pàgina web actualitzada que inclogui les ofertes “on line”, etc.

Però aquesta és la qüestió: el fet d’haver estat sotmesa a la publicitat durant tota la vida, fa que la generació del mil·lenni sigui altament sensible a les coses ximples i absurdes  i no s’impressioni fàcilment  amb el consumisme o amb els shows. De fet, jo diria  que l’església – com a show- és una de les coses que ens allunya d’ella i, especialment, de les evangèliques.

Molts de nosaltres, inclosa jo mateixa, ens estem trobant cada cop més a nosaltres mateixos/xes dibuixats/des en les tradicions cristianes més antigues com el catolicisme, l’ortodòxia oriental, l’església episcopal, etc… perquè les seves formes de litúrgia són tan modestes, tan despreocupades amb el clixé de ser “cool” que això  és autèntic i refrescant per a nosaltres.

Allò que la generació del mil·lenni vol, realment, de l’església , no és pas un canvi d’estil, sinó un canvi de fons.

Volem posar fi  a les guerres culturals, volem una treva entre ciència i fe; volem ser coneguts per allò a què donem suport i promovem i no pas per a allò que condemnem.

Volem fer preguntes que no tinguin respostes predeterminades.

Volem esglésies que remarquin  una lleialtat al Regne de Déu, per sobre d’una lleialtat a un partit polític o a una nació.

Volem que els nostres amics de la comunitat LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) se sentin, realment, benvinguts/des a les nostres comunitats de fe.Volem ser desafiats/des  a viure una vida de santedat, no únicament quan es tracta de sexe, sinó, també, quan es tracta de viure amb senzillesa, d’acompanyar els/les pobres i oprimits/des, tot buscant la reconciliació, units/des en la cura de la creació i essent promotors/res de la pau.

Les esglésies no poden oferir-nos un cafè amb llet i després tornar als seus negocis de sempre i esperar que nosaltres ens hi quedem. No estem abandonant  les esglésies  perquè no hi trobem coses “cool”; ens n’estem anant perquè no hi trobem Jesús. De la mateixa manera que totes les generacions anteriors a la nostra i com cada generació futura, en el fons  allò que anhelem és trobar Jesús.

Ara aquestes tendències s’apliquen no només a la generació del mil·lenni, sinó, també, a moltes persones d’altres generacions. Cada vegada que escric sobre aquest tema, allò que llegeixo de la gent de quaranta o més anys, d’avis/es, de la generació X  i de jubilats/des, són notes que m’envien  amb missatges en majúscules, que em diuen: “jo, també”. Així, doncs, no voldria fer més gran la bretxa del que realment és.

Però m’agradaria animar els líders de l’església, amb ganes de tornar a guanyar-se la generació del mil·lenni, que s’asseguin amb els joves i parlin amb franquesa sobre els que ells/elles estan buscant i de quina manera voldrien contribuir a la comunitat de fe.

Les seves respostes ens poden sorprendre.

  1. La generació del mil·lenni també és coneguda com a “Generació Y” o Mil·lenaris/es, està integrada per les persones nascudes entre 1980 i 2000, són coneguts/des també com els nadius digitals. Els joves que pertanyen a aquesta generació tenen entre els 18 i els 32 anys. La convergència digital s’ha incorporat a la seva quotidianitat. Han trencat el motllo i els clixés; el que fan és reinventar, inventar, innovar i emprendre, constantment, nous desafiaments.
  1. S’anomena Generació X els nascuts entre 1969 i 1985. Aquesta generació, en la seva joventut, va ser testimoni de grans canvis com la caiguda de grans paradigmes: la caiguda del Mur de Berlín, la implosió del comunisme, l’explosió del Challenger, els acomiadaments massius  dels ’80 o  les privatitzacions dels ’90, entre d’altres. És la generació que va veure l’aparició de  la sida amb les seves conseqüències en els canvis de comportament que això va dur aparellat respecte a les generacions anteriors. És la generació que comença a veure que ja no faran llargues carreres dins les empreses i que comencen a fer un balanç  entre la seva vida personal i laboral. En oposició als baby boomers  (els nascuts entre 1950 i 1960) que “van viure per a treballar”, els X treballen per a viure.

Hi ha qui generalitza i considera que aquesta generació és la que ha viscut de tot: des de les TV en blanc i negre, als TFT més nítids, a l’auge d’internet; són gent que ha jugat a bales, a corda,amb  la baldufa, Pong,  Atari, Nintendo, Sega i d’altres jocs recreatius de l’època, fins a les modernes  Xbox, One, PlayStation 4 o Wii U.

El terme “Generació X” va ser relativament popular en els mitjans de comunicació de la dècada de 1990 com a forma de designar els adolescents d’aquell moment (i que, irònicament, són els darrers membres de l’esmentada generació) tot associant-los, generalment, amb el canal MTV de televisió.

(Publicat amb el permís de la United Methodist Church). Opinió emesa per Rachel Held Evans, especial per a CNN.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.