Pocs dies després que Ada Colau guanyés les eleccions municipals va aparèixer als mitjans de comunicació una notícia que deia que la futura alcaldessa es va personar a casa d’una família amenaçada de desnonament imminent. Ada Colau volia intentar evitar que es procedís a executar la sentència dels tribunals. La primera imatge que vàrem veure d’ella, va ser amb el mòbil trucant per avortar el desnonament. Més tard vàrem saber que les gestions per aturar-lo, havien estat fetes discretament per l’alcalde sortint, Xavier Trias. Davant la polèmica, l’entorn d’ Ada Colau justificava la intervenció, explicant que aquesta, volia “confirmar” amb l’entitat financera el final del desnonament.
Aquest petit incident em fa pensar que els polítics viuen de la imatge i per a la imatge. Vivim una època on la imatge ho és tot. Des de l’àmbit de l’estètica es viu el culte al cos. Es practiquen cirurgies, tècniques mèdiques i exercicis gimnàstics de tot tipus per tal de modelar la figura. També en l’àmbit professional, la imatge té una importància cabdal en la impressió que vols donar de confiança, de modernitat, d’eficàcia. La moda és una activitat econòmica que en les darreres èpoques ha tingut un impuls i una influència en la nostra societat molt important.
Hi ha una expressió que em desagrada molt: cal ser políticament correcte. No importa el que pensis, no importa si ets racista, masclista, intolerant, feixista. Cal deixar-ho per a la pròpia intimitat. De cara enfora, cal donar la imatge que som políticament correctes quan per dins és tot el contrari, actitud totalment hipòcrita perquè no importa el que pensis de debò, el que és important és el que els altres pensin que tu penses. La pressió social no deixa expressar-nos tal com som.
Els cristians no ens escapem de la tirania de la imatge, sentim la pressió d’haver de “ser”, bons cristians. Hem de “semblar” compromesos amb la justícia social, amb l’activisme humanitari o en ONG. I no dubto que es faci sincerament i de cor. Però, em pregunto, quin és el rol que juga l’autoexigència social en la nostra condició de creients ? Com demostrem que complim els paràmetres establerts i comunitàriament acceptats del patró de bon cristià?
De vegades, molt rarament, trobem esglésies diferents, esglésies que accepten les persones tal com són i tal com pensen, no tenen un decàleg de com s’ha de comportar o que ha de pensar o deixar de pensar o què ha de fer o deixar de fer un cristià. Aquestes esglésies no volen controlar el pensament, ni el comportament de les persones, ni tan sols la seva moral. Pretenen ensenyar que es pot ser diferent i acceptar la diferència. Que en qualsevol faceta de la vida es pot ser diferent fins al punt que els altres ho percebin. I ho perceben, no perquè parlin de Déu, sinó perquè el seu comportament és noble, sense mentides, sense malícia. Aquesta església no dóna importància a com ets, ni al qui ets, ni a si penses diferent. Aquesta església dóna importància a l’individu, ens ensenya que no es tracta de fer grans gestes i heroïcitats. Es tracta de que en qualsevol aspecte de la vida no ens mogui la cobdícia, ni l’enveja, ni l’odi, ni la venjança, ni l’orgull sinó que ens mogui la generositat, el perdó, l’acceptació i la comprensió de
l’altre, en definitiva, l’amor. Potser no farem gaire heroïcitats, potser no serem reconeguts com a grans benfactors però en el nostre petit àmbit serem llum del món. És com quan en un concert tothom encén la seva espelma. Una espelma que fa una petita llum al voltant de la persona.
Però aquestes espelmes, totes juntes, il·luminen un estadi sencer. Aquesta església no et diu què has de pensar ni et diu què està bé ni què està malament. Només et mostra un camí, el camí, el camí de Jesús, el camí que ens acosta a Déu.
Aquesta església no anhela el poder, ni la influència, ni les riqueses, sinó a predicar un missatge autèntic, a convèncer que cadascú de nosaltres pot ser diferent. Que es pot viure amb amor. Que es pot ser llum del món. A vegades aconseguirem seguir aquest camí, d’altres fracassarem, però el que és indubtable és que aquesta església ens acosta a Déu.
Rubén Pallàs