Confio el meu alè a les
teves mans; tu, Senyor, Déu
fidel, m’has rescatat.
Salm 31, 6
Ànima meva troba el teu repòs, la pau desitjada, el temps perdut, la immensitat de l’amor de Déu.
He vist la teva creació, bon Déu, he vist muntanyes vestides del seu mantell de vellut verd.
He vist viles escampades d’ací i d’allà, adormides encara. He vist un mar verd, bressolat pel vent formant onades d’escuma groga, civada alta. I els cims esmolats en la llunyania, clapats de blanca neu, vigilen tot el que s’hi mou com l’esparver plana en la blavor del cel serè. Pins i avets vesteixen aquest amfiteatre on les diferents gammes de verds es succeeixen, l’una rere l’altra, d’un groc verd a un verd gris.
I les fulles de la noguera, dels pollancres vora el riu, gronxades pel vent em xiuxiuegen que Déu m’estima com estima els meus germans.
I acluco els ulls i em sento navegar, deixant-me portar per la força de l’aigua cristal·lina del riu que mormola:
“Deixa que et porti corent avall”. I jo li responc: “Seria tan fácil deixar-me portar! I si vaig corrent amunt?”
Ajaguda a l’herba he sentit aleshores el teu silenci i he restat muda. Sols els pardals gosaven piular prometent-se estimar-se.
I jo que et prometo, Déu meu?
Beneeix el Senyor, ànima
meva, del fons del cor beneeix el
seu sant nom. Beneeix el Senyor,
anima meva, no t’oblidis mai
dels seus favors.
Salm 103, 1-3
Alícia Pallàs i Capó.