Amb tota seguretat tots nosaltres hem pronunciat, moltíssimes vegades, la paraula “amén” en finalitzar una pregària, una benedicció o qualsevol acte litúrgic. Val a dir, però, que sovint el nostre “amén” ha estat només una resposta o un acabament rutinari i és indubtable que poques vegades ens hem parat a pensar en el significat d’aquesta paraula d’origen semític.
Aquest mot “amén” que és emprat en les tres religions monoteistes – els cristians orientals i els musulmans el pronuncien “amín”- té, com tots sabem, un sentit d’afirmació que sovint ha estat traduït per “així sigui” i guarda relació amb la paraula “fe” tot i tenir un significat que s’atansa més a “confiança” que no pas a “fe” tal com avui l’entenem. “Amén”, doncs, vindria a significar més aviat “seguretat” o “garantia” i és amb aquest sentit que s’utilitzava, i s’utilitza encara, a la litúrgia jueva d’on va passar, posteriorment, al cristianisme. Si tot això ja m’era més o menys conegut, la sorpresa va aparèixer en saber quin era l’origen real d’aquesta paraula. L’amén, en els seus començaments, era una paraula que no tenia cap relació ni amb la “fe” ni amb la “confiança” ni tenia res a veure amb el món de les creences: era, simplement, la corda que anava lligant els camells d’una caravana. En efecte, cada camell anava lligat amb l’amén al camell que el precedia en la corrua i això era la garantia d’anar pel bon camí que els duria, sense problemes, cap a l’oasi tot i no veure el caravaner, que els precedia de lluny.
D’aquesta manera la corda -l’amén- que donava confiança a la caravana i que permetia els camells de no esbarriar-se i d’arribar en tota seguretat a destí, va passar, per analogia, a representar la confiança del fidel en Déu. Així, doncs, el mot “amén” comporta una idea de confiança en Déu que no és ben bé “creure” en Déu sinó “confiar” en Ell.
Quan els cristians pronunciem aquesta paraula el que estem fent és proclamar la nostra confiança en Jesús qui ens condueix, amb l’amén, vers Déu. Tal com diu el teòleg M. Pernot. “Crist és l’amén, la corda que ens enllaça amb Déu tot i que nosaltres no el puguem veure”. Al llibre de l’Apocalipsi (3,14) trobem escrit: “Això diu l’Amén, el testimoni fidel i veraç, l’origen de tot el que Déu ha creat”. És a dir Jesús és el testimoni fidel, l’Amén, i ja cap al final d’aquest mateix escrit, Joan, l’autor del relat, exclama: “Amén! Vine Senyor Jesús!” (Ap. 22,20) tot manifestant-nos la seva confiança en Jesús i amb el desig “Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom” (Ap.22,21)
J. Lluís Paül