asterix

La diversitat de les esglésies formades per creients en Jesucrist formem part del Cos de Crist. Pau en la carta als Corintis ho expressa així: · « El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres; tots els membres ni que siguin molts formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit.» ( 1ª Cor. 12, 12-13).

En la pregària de Jesús al Pare (Joan 17) parla d’aquesta unitat, aquella que ens ve donada pel Pare a qui Jesús s’adreça. “Jo els he donat la glòria que tu m’has donat, perquè siguin u com nosaltres som u” (17,22). Unitat donada, do gratuït.

Jesús confia als seus, aquells que sense veure’l creuran, pels qui també Jesús prega al Pare. No podem posar en dubte aquesta unitat.

La seva paraula no passa, ningú es pot sentir artífex de la unitat que genera d’haver estat cridats pel mateix Crist a formar un sol cos com ens diu Pau. Tampoc ningú pot excloure de la unitat a ningú. Cridats a honorar-nos uns als altres i a estimar-nos, és quan aquesta unitat es fa visible enmig del món.

La història ens mostra com des de l’inici hi ha dissensions, els judaïtzants, els nous cristians, les diferents comunitats no sempre van saber reconèixer els dons de les altres, les d’orient i les d’occident també entraren en conflicte i així a través dels segles trobem als cristians dividits, enfrontats, desunits.

Es aquesta desunió la que ens arriba fins ara velant la unitat, aquest do sagrat que ens fa membres del Crist. És per tant un deure per tots nosaltres, donar signes visibles de que malgrat la diversitat, ens reconeixem uns i altres com amics i germans, i així podrem mostrar al món el rostre de l’Amor del mateix Déu.

Que la unió sigui doncs la fita, més enllà dels greuges que al llarg dels anys ens han mantingut allunyats, que sapiguem perdonar i acostar-nos uns als altres reconciliats i en pau. Que cada any ens trobem més i més a prop. Com ens diu la cançó: «Oh quin goig tan gran quan els germans s’estimen!» Demanem al Senyor totes les vegades que calgui que a casa nostra es faci realitat i així es faci la seva voluntat.

Isabel Roura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada