Aquest és el títol d’un llibre esfereïdor de la història real d’un nen africà. Lucien Badjoko tenia 12 anys quan es va enrolar a les milícies de Laurent-Desiré Kabila. Al contrari del que es podria pensar Lucien era fill d’una família acomodada. Com molts nens de 12 anys tenia fascinació per les armes de foc. Jugava i somniava que era un soldat amb una metralleta. Ell sabia que hi havia una milícia que enrolava nens per combatre. Un dia no s’ho va pensar i va pujar al camió que el duria al campament de milicians. Lluny del que podia pensar, el primer que van fer va ser torturar-lo i vexar-lo fins a fer-li aflorar el seu instint de supervivència més bàsic i eliminar la seva voluntat i capacitat de criteri. El van convertir en un animal de manera que va ser fàcil que aprengués a prémer el gallet per matar. Al principi matava amb l’única finalitat de salvar la vida. Però la violència és una espiral perillosa i de matar per salvar la pell va arribar a matar quasi per plaer. Va sentir el poder que dóna tenir una metralleta a les mans i la ferma convicció d’utilitzar-la si feia falta. Després de 6 anys de lluitar en un país marcat per les lluites internes entre les diferents ètnies, va decidir abandonar les armes i apuntar-se a l’Oficina Nacional de Desmobilització, tenia 17 anys i havia viscut la violència més extrema sent ell un protagonista destacat.
El que em fascina de la història de Lucien és la capacitat que tenen els nens d’adaptar-se a les circumstàncies i assumir la realitat com la forma normal de viure. Els nens són un llibre en blanc que van escrivint a mesura que viuen i com que no tenen la capacitat de contrastar el que viuen amb experiències anteriors assumeixen el que viuen com normal. El que viuen avui els nens és el que seran de grans. Així el fill d’un maltractador serà de gran, molt possiblement, un maltractador. Les conductes es van aprenent de pares a fills. Només un nen amb una forta personalitat podrà sortir del seu destí.
La història de Lucien no té res a veure amb la dels joves europeus d’origen islàmic que s’apunten a Estat Islàmic per atemptar al cor d’Europa. En aquest cas crec que és conseqüència d’un problema d’identitat. Aquests joves musulmans de segona generació, nascuts en un país europeu, se senten rebutjats per una Europa que de portes enfora té un discurs políticament correcte envers els nous fills d’Europa, però que en la pràctica discrimina els ciutadans pel simple motiu del seu cognom. Són joves nascuts a Europa que se senten discriminats a la seva terra. Us imagineu sentir-vos estrangers a la nostra Barcelona? Puc admetre sentir-me estranger en un altre país però no puc acceptar sentir-me estranger al meu propi país. Quin camí han d’agafar aquests joves discriminats per la seva societat? El que aprenem i on vivim determinen la nostra vida.
El filòsof Jean Jacques Rousseau postulava sobre el perquè del mal en el món tot dient que l’home és genuïnament bo i afirmava que la societat és qui perverteix l’ésser humà perquè la societat és genuïnament dolenta. Jo estic més d’acord amb els postulats de la reforma protestant que afirma que l’home és genuïnament dolent i només una trobada amb Jesucrist pot tornar-lo bo. No es pot generalitzar i com sabem dos nens en un mateix entorn es poden desenvolupar de manera molt diferent. Tots tenim una inclinació natural cap al bé o cap al mal però si un nen viu en un ambient bo el nen es convertirà, per regla general, en una millor persona i contribuirà en la mesura que maduri en una societat millor. Per contra si el nen viu en un ambient dolent, per regla general, el nen es convertirà molt probablement en una pitjor persona i contribuirà en la mesura que maduri en una societat pitjor. Avui en dia els missatges que reben els nens són descoratjadors.
En una societat on el que cada vegada importa més la popularitat a qualsevol preu, on es banalitza en el cinema i en els jocs de consola la violència i la mort, cal que ens plantegem què estan aprenent els nostres nens de la nostra societat. D’acord que la majoria dels nens saben distingir entre la realitat i la ficció, del que està bé del que no ho està, però de vegades tot es difumina sota una capa de banalitat i d’actituds laxes.
Per això és tan important assentar les bases de convivència des de ben petits, perquè aquestes bases regiran la resta de la seva vida. Cal que, des de ben petits, els nens visquin l’evangeli, perquè és vivint l’evangeli de petits que aquest arrelarà de manera que ja mai més l’abandonaran. Podran deixar l’església però els ensenyaments quedaran per sempre. De vegades tenim la tendència a pensar més en l’església que amb el nen, però no hem de portar el nen amb l’esperança d’engrossir les llistes d’una determinada religió, sinó que ho hem de fer amb l’esperança que aquests nens tinguin els ensenyaments necessaris per viure una vida guiada per l’esperit de Crist i així poder construir un món millor. És per això que Jesús ens diu Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas.(Marc 10,13- 15), perquè de la mateixa manera que Lucien va assumir la violència com una manera de viure, els nens també poden assumir Jesús com la manera de viure.
Cal que aprenguin des de ben petits que la discriminació no és acceptable perquè és el germen de l’odi. Cal que els nens aprenguin que la violència no és un camí innocu, que és una espiral que té conseqüències greus. Cal que aprenguin que el camí de Jesús és el camí que ens porta a salvar-nos de nosaltres mateixos. Però no podem delegar aquesta tasca a l’escola i sovint els pares no són capaços de transmetre aquests valors. Per això és tan important la tasca de l’escola dominical perquè el que hem après de petits ens marca per la resta de la vida.
Avui vull reivindicar la tasca de l’escola dominical que diumenge darrere diumenge ha inculcat les bases del cristianisme, no per inculcar uns dogmes de fe sinó per gravar, en el cor dels nens, uns ensenyaments que hauran de regir la vida. I ho han explicat com si fos un conte: les històries dels personatges de l’antic testament o la vida de Jesús o les epístoles dels apòstols. I això ha deixat un pòsit en el fons del nostre ésser que condicionarà per sempre el nostre comportament. En la vida ens podrem equivocar, podrem deixar-nos portar per la malícia, per l’odi, pel que sigui; però sempre una veu des del fons del nostre cor ens dirà: A l’escola dominical vaig aprendre que puc ser d’una altra manera. Penso que la societat pot millorar les persones i que les persones en contrapartida poden millorar la societat amb una relació que es retroalimenta. Però aquesta societat que a poc a poc va millorant és fruit (entre altres factors) d’un treball pacient, perseverant i inestimable dels instructors i instructores de l’escola dominical que d’ençà que Robert Raikes el 1780 va fundar la primera escola dominical a Anglaterra ha estat llum per a molts nens.
Rubén Pallàs