No ens és pas nova la qüestió sobre la identitat de les nostres comunitats i soc conscient que és un tema que a uns fa por i que d’altres menyspreen, tot i això, o precisament per això, penso que és un tema que malauradament avui és tant o més urgent que quan es va tractar en ponència l’any 2009 al nostre LXXIII Sínode celebrat a Barcelona.
I perquè penso que la qüestió de la identitat és avui també un tema urgent? Crec que tots tenim clar que la nostra identitat la construïm en Crist però, si som sincers aquesta afirmació no tanca la qüestió, és només un principi; així, sí la nostra identitat es construeix en Crist però també diem que som evangèlics o protestants, perquè ho diem això?
El per què de les identitats
Doncs, perquè la identitat és una construcció que funciona com a punt de referència per mitjà del qual puguem interpretar-nos a nosaltres mateixos -però també l’altre- en les diferents interaccions relacionals; és a dir, la identitat és el que condiciona la nostra forma de relacionar-nos socialment, perquè fem un ordre d’identitats que ens permet decidir amb qui i de quina manera podem establir segons quins tipus de transaccions i relacions, siguin de la mena que siguin.
La pertinença a un grup és un dels factors que en construeixen la identitat. A més, en les relacions entre grups, parlar d’identitat és també parlar d’alteritat: com definim l’altre de manera que ens en permeti diferenciar-nos. La pertinença a un grup afecta el concepte que tenim de nosaltres mateixos i de quina manera aquesta pertinença es viu amb alteritat cap a altres grups, i per compartir la identitat del grup cal que els individus que el conformen comparteixin certes “normes” o “valors”, els quals els permetin definir-ne el comportament respecte de diferents situacions, cosa que cobra especial rellevància quan es plantegen situacions noves, fora de la quotidianitat, com ara és el nostre cas en aquests dies.
Dit això, bo i tenint clar que la nostra identitat la construïm en Crist com aquell que ens serveix de model per arribar a ser, com a meta identitària, a la vegada ens diem “evangèlics” o “protestants” per a diferenciar-nos -especialment en el nostre context- dels que s’anomenen així mateixos com “catòlics”, els quals també afirmen que es construeixen en el mateix Crist; alhora podem observar fàcilment, però, que entre nosaltres, catòlics i protestants, no compartim moltes d’aquelles “normes” o “valors” que ens permetin definir un mateix comportament o una mateixa resposta respecte de diferents qüestions. És a partir d’aquí que vivim un procés d’alterització, en què marquem les fronteres d’uns i d’altres i establim alhora quins tipus de relacions i transaccions podem tenir, partint de la realitat comuna del Crist i de les profundes diferències teològiques, eclesiològiques o fins i tot socials i morals que es nodreixin d’altres fonts: diverses tradicions, diverses memòries històriques, en el fons diverses formes d’interpretar i d’explicar-nos Déu.
Diferències identitàries entre evangèlics
Alguns voldrien que les diferencies identitàries entre cristians s’acabessin aquí, entre evangèlics i catòlics, (normalment oblidem els ortodoxes), però la realitat és que la qüestió no la podem tancar aquí perquè no existeix una església protestant o evangèlica, sinó que el protestantisme és més aviat un moviment i els moviments, inevitablement, són generadors de diferents realitats difícils de institucionalitzar en una de sola.
Per tant, la realitat que no podem amagar i amb què hem d’aprendre a conviure és que dins del món evangèlic tenim també identitats diferents, molt variades i sovint contradictòries. Que, ens agradi o no, això significa que tenim formes de explicar o viure Déu diferents, variades i sovint molt contradictòries; per més que tots diguem que la nostra identitat es fonamenta en la identitat del Crist interpretat des de las cinc “Soles”.
I això què significa? Que un tipus d’evangèlics no podran relacionar-se amb uns d’altres per causa de la seva identitat? No, la veritat és que no significa això. El millor exemple el tenim amb les nostres relacions ecumèniques amb els catòlics, amb els quals no sols compartim fòrums de diàleg, sinó que fins i tot en els darrers temps podem dur a terme actuacions conjuntes, sobretot perquè hem caminat cap al reconeixement mutu de la nostra filiació en el Pare, malgrat les nostres profundes diferències. A pesar de les grans diferències és possible la comunió entre diferents identitats evangèliques, sempre i quan hi hagi un mínim respecte i un reconeixement de la filiació que tenim amb el Pare, mitjançant Jesucrist, en l’Esperit Sant.
Dit això, veient que en el cas endo-evangèlic, ens costa més de reconèixer, ens fa més mal acceptar que entre nosaltres també mantenim profundes diferències les quals afecten les nostres relacions, però en no reconèixer-ho no les farem desaparèixer, ans el contrari, en no escatir el perquè de les nostres diferències ens farem més mal encara, i dificultarem la construcció de ponts i dificultarem sobretot la identificació de les transaccions i de les relacions que, podríem establir – o no– entre els diferents grups que formem part d’un terme tan vast com n’és “evangèlic”.
I és clar, per això és important conèixer la pròpia identitat, i quan dic “pròpia” no em refereixo pas a la individual, sinó més aviat a la grupal, en aquest cas, l’església a què lliurement hem decidit vincular-nos com a individus. Si no coneixem la nostra pròpia identitat eclesial, la nostra història, la nostra fe i els nostres trets diferencials, no sabrem com respondre satisfactòriament en les diferents situacions i conflictes que el dia a dia ens presenta, les vulguem o no.
Veiem un exemple
Voldria presentar-vos un cas pràctic que aquests dies hem pogut trobar a les xarxes socials i que neix d’una associació anomenada: “España, ¡Oramos por ti!”. Es tracta d’una crida que neix per oposar-se a l’aprovació de la Proposició de Llei 122-1 contra la discriminació per l’orientació sexual, per la identitat o per l’expressió de gènere, etc. Aquest grup fa, literalment, una crida “urgent a la unitat perquè junts dejunem, preguem i intercedim fins que Déu, d’una manera o d’altra, faci que aquesta llei sigui retirada. Preguem perquè els nostres líders, aquells que ens representen, rebin una estratègia clara i eficient per defensar els nostres drets.”
A banda que la proposició de llei en qüestió pugui tenir encerts o errors, i que pugui ser discutida, només faltaria, allò que crida l’atenció és el to apocalíptic de tot el text, la crida a la unió en el dejuni, l’objectiu de “victòria” i l’actitud de “lobby”, però sobretot vull palesar que en cap cas no argumenten ni una sola paraula sobre la necessitat imperiosa de legislar una protecció per a un col·lectiu de persones que, tal i com podem veure a les notícies, pateix agressions constants, així com diferents formes d’exclusió fins i tot en un país com el nostre, en el qual haurien de poder viure com allò que són: persones dignes dels seus drets, com qualsevol de nosaltres.
Aquesta associació anomenada “España, ¡Oramos por ti!”, es presenta igual com nosaltres fem, com a part del món evangèlic i amb el suport de Ferede; per bé que és difícil de saber qui en són els responsables:
“Aquesta iniciativa perdria molt si la centrem en algun grup o denominació concreta. La idea és presentar el cos de Crist a Espanya, unit en oració. Res més. No hi ha nacionalismes, partidismes i denominacionalismes. Per això, no tractarem de relacionar aquesta iniciativa amb ningú en particular. La veritable força i sentit és donada per la suma de tots els participants.”
Així en diuen. Tenen un “Consejo de Apoyo” i un “Consejo facilitador” [sic] però a hores d’ara m’ha sigut impossible identificar qui són aquests: “distintas personas ampliamente reconocidas en el mundo evangélico español, que con el respaldo de sus personas y ministerios avalan y respaldan la convocatoria”.
A qui pertany la identitat evangèlica?
Cadascú te la llibertat de pregar pel que consideri convenient, i també d’associar-se si ho troben adient, ara no criticaré això. Però vull parar la nostra atenció en la qüestió del principi. Crides com aquesta, amb tant de suport mediàtic, afecten la percepció que els altres tenen de la nostra identitat com a evangèlics i hauríem d’estar preparats per donar-hi resposta.
Cada dia més, hi ha grups amb representació més o menys petita; grups formats per particulars associats (com ara l’AEE), els quals pretenen tenir la representació de la majoria dels evangèlics. Grups que intenten uniformar el pensament evangèlic i que en segresten la identitat evangèlica. De fet, patim un tal bombardeig que moltes persones queden desconcertades davant algunes declaracions d’aquests grups que ara volen posar ells les normes, 500 anys després de la Reforma. Establir-hi les marques d’identitat que hagin de definir qui és i qui no és un evangèlic veritable, tal com va succeir quan el CEM retirà el dret a vot i veu de les nostres comunitats a Madrid (expulsió en diferit); així, podem llegir diferents articles de la xarxa en què volen pressionar-nos per fer-nos-en fora fins i tot de Ferede: (la FEREDE té un dilema: o la IEE o els evangèlics).
Nosaltres identitat minoritària
Davant d’aquestes situacions problemàtiques hem d’anar aprofundint en la identitat de la nostra pròpia església, per saber qui som i perquè som així.
La nostra església (IEE-EEC), com a unió (no federació) de diferents tradicions reformades històriques, va decidir configurar-se sota unes identitats que, sobretot des de la guerra civil, han sigut minoritàries al nostre territori; són aquestes identitats: la presbiteriana (així és el nostre govern) i la metodista (la tradició més arrelada als Països Catalans).
Sí, som minoritaris tant Espanya com a Catalunya, no pas al món, i encara que no gosaré de dir que som la millor tradició protestant, sí que afirmaré rotundament que no som menys protestants o evangèlics que cap altra; més encara, ningú ens pot donar lliçons de què es ser protestants, i menys encara grups que no sabem ni a qui representen.
La nostra identitat és molt àmplia però molt concreta alhora; fonamentada en Crist -la nostra Roca- reconeixem sense cap vergonya que som producte de molts esdeveniments històrics, de diferents circumstàncies, i de diferents teologies que cerquen únicament encarnar el Crist etern en cada realitat que ens ha tocat viure, dins la nostra pròpia contingència.
Sí, som una minoria enmig de la minoria evangèlica del nostre país.
Som minoria perquè bategem els infants com a signe de la gràcia que els endinsa en el Poble de Déu; tot i que aquesta forma de fer és comuna al protestantisme històric i al cristianisme en general; per això hem sigut i som criticats per aquells que pensen que el seu bateig d’adults és l’únic vàlid, o l’únic efectiu.
Som minoria perquè treballem profundament en el diàleg ecumènic, fundadors com som del Consell Mundial de les Esglésies; i per això som molt criticats. Tot i que al CME estan totes les esglésies protestants històriques i de renom treballant plegats per la bona entesa dels cristians del món.
Som minoria perquè tenim la Taula del Senyor oberta a tots els cristians i a llurs fills i filles; i això també és criticat. Tot i que la Taula sigui del Senyor, no és pas seva; i també sigui aquesta una pràctica que trobem a tantes esglésies protestants històriques arreu del món.
Som minoria perquè som inclusius, perquè defensem els drets humans de tothom, perquè defensem els drets dels pobles, perquè defensem la llibertat de pensament i de consciència, no sols de paraula sinó amb fets; i no sols per a nosaltres com veiem que demanen alguns, sinó per damunt de tot per als nostres proïsmes. I tot això també ens ho critiquen.
Som minoria… I què?
Fa l’efecte que això els importa més a d’altres que a nosaltres mateixos. Perquè a nosaltres el que ens hauria d’importar és que som seguidors i seguidores de Jesucrist. I sí, dins el gran ventall que Déu ha volgut o ha permès que tingués el cristianisme, nosaltres som evangèlics, protestants, de tradició metodista i presbiteriana; tots aquests elements, i uns quants més, configuren la nostra identitat, la nostra forma de ser església i la nostra forma d’encarnar el Crist.
Per a ser testimonis de la gràcia de Déu en el món en què Ell ens posà.
Una última paraula
La nostra església és com és per la gràcia de Déu, i difícilment podrà ser un altre cosa. Hi ha d’altres que ja ho són un altre cosa, i sempre ho faran millor.
La nostra teologia és de llarg recorregut, és profunda i treballada. Si segons les estadístiques actualment només entre el 5 i el 10% dels pastors evangèlics tenen formació teològica, nosaltres podem dir que el 100% dels nostres pastors i pastores la tenen. Fins i tot tenim el luxe de tenir a les nostres comunitats moltes persones que no estan a la pastoral ordenada però que tenen una molt bona formació teològica. Per tot això estic convençut de que la nostra identitat és ferma, coherent i plena de contingut, és sobre tot bona, doncs està orientada a fer el bé a les persones, a ser sanadora i restauradora; és una identitat que crea comunitats on el Regne de Déu sigui a prop. No som perfectes, però tenim motius pel goig.
Us animo a conèixer qui som i d’on venim, i a donar gràcies a Déu pel què fa entre nosaltres.
Jonathan Navarro
Pastor de la 1era Església Protestant a Rubí
(EEC-IEE)