Són les set. Les terrasses dels bars de la plaça de la Vila de Gràcia estan plenes aquest estiu. Els arbres i els para-sols donen ombra als qui gaudeixen d’una estona de conversa davant d’un refresc.
En un costat hi ha l’ajuntament, i al bell mig s’erigeix la Torre del Rellotge.
Aquesta torre té una història, com molts altres edificis del nostre país. El capdamunt de la torre és coronat per una gran campana amb frisos. La campana de Gràcia, la Marieta, li deien. En altres temps, conta la llegenda, una dona l’havia tocat a sometent.
El 1870, l’estat, immers en contínues guerres pel control de les colònies americanes, va cridar a files els homes del pla de Barcelona. Les quintes no eren més que un impost de sang per als pobres i un impost monetari per als rics.
Fos com fos, es necessitava una cinquena part dels homes útils d’una província, elegits per sorteig per anar a l’exèrcit per potser mai més tornar viu.
Pobles dels voltants s’hi van oposar. A la vila de Gràcia es va produir una revolta de la classe popular que, cansada de la feixuga càrrega que li era imposada, va encendre els ànims dels graciencs. Va esclatar aleshores la revolta de les quintes. Les barricades es van aixecar mentre les tropes militars avançaven per l’eixample -aleshores erm- amb els seus canons bombardejant la vila rebel. Per avisar de la seva arribada, una dona humil va tibar una corda des de la campana de la Torre del Rellotge fins dalt d’un terrat. Aquell tocar a sometent es va sentir durant tot el setge del 4 al 9 d’abril. Les bombes intentaven emmudir aquell repic però només van aconseguir esquerdar la campana, incapaces de fer-la callar. El seu dringar, ara trencat i desagradable, continuava ressonant incansablement. La dona tibava i tibava la corda sense descans.
Varen aconseguir cremar les llistes i els bombos del sorteig, però els militars varen saquejar i matar els insurgents. Malgrat tot, la campana de Gràcia va esdevenir un símbol de llibertat.
Ara la campana encara sona. El seu redoblar ja no és rogallós. Ja no ens posa en guàrdia. La gent continua conversant, aliena al que fa gairebé 150 anys va passar en aquest indret.
Però sentim sons que ens alerten que quelcom no va bé, que la injustícia és a tot arreu, que la pobresa és a casa nostra i a la dels altres. El so dels gemecs, de les llàgrimes, dels crits no ens ha de deixar insensibles. El plany de la desil·lusió, de la impotència ha de donar-nos la potència per poder combatre-la. Ja no ens serveixen les barricades, ens serveix l’acció, el so del clam de Déu que, com una campana enmig d’una plaça, ens diu constantment que estimem al proïsme, que sortim del nostre amagatall i ens lliurem a l’amor envers als altres sense condicions.
I, com aquella dona humil, tibem la corda per denunciar als quatre vents la injustícia, la venjança i l’odi.
Això és el que ens ha de moure l’ànima, treure’ns la mandra de sobre i fer-nos caminar tenint la seguretat que Jesús ens guia.
Alícia Pallàs