El Dia dels innocents és el dia de les bromes. La premsa, la ràdio i els telenotícies intenten colar notícies inversemblants per tal de fer somriure a l’audiència. Entre els companys de l’escola s’enganxen llufes a l’esquena per tal de fer-ne burla. És una festa simpàtica que fa befa de la gent càndida que es creu tot el que li diuen.
Però en el dia dels innocents es celebren uns fets terribles. Com que es descriuen a la Bíblia, podríem creure que la celebració del dia dels innocents és una festivitat religiosa. És veritat que els nens varen ser assassinats a causa de Jesús i que per tant formen part de la història de Jesús, però els fets estan lluny de ser un acte religiós perquè el desencadenant d’aquests crims va ser una causa política. El rei Herodes va fer matar tos els nens fins a dos anys per tal de protegir el seu tron. Era una raó d’estat.
Quina culpa tenien aquests infants perquè els assassinessin? Van tenir la mala sort de ser coetanis de Jesús. D’aquests nens avui en diríem víctimes col·laterals per raons d’estat. Aquest és un terme molt actual per descriure comportaments molt habituals al decurs de la història de la humanitat. No ens enganyem, els governs tenen la tendència a menysvalorar la vida de la gent senzilla, de la població que no té poder ni riqueses ni influències ni veu. Són gent que no
importen i que no compten. Són gent que quan hi ha problemes són els que s’emporten les pitjors conseqüències. Són gent que podem culpar de tots els mals perquè son la darrera baula de la cadena de la societat.
Però de vegades aquestes persones innocents, que no compten per res, que aguanten els infortunis i que són explotades, de cop diuen prou. Al llarg de la història hi ha hagut revolucions famoses i violentes provocades pel descontentament del poble. La revolució francesa, la revolució bolxevic o la revolució maoista són exemples d’aixecaments del poble oprimit i explotat.
Cal dir que els cristians no ens trobem còmodes entre les revolucions violentes perquè la violència va en contra de la nostra manera de ser. Per això vàrem aplaudir les revolucions comandades per Gandhi, per Luter King o Mandela perquè abanderaven la no-violència al mateix temps que no resignaven als oprimits al seu destí tràgic. Van aconseguir vèncer la injustícia, l’opressió, la discriminació i l’explotació fent protestes i posant en evidència els poders fàctics del país. Jugant amb l’estat d’opinió van debilitar les posicions de força militar dels governs i varen aconseguir la victòria.
Però quan creiem que amb les revolucions pacífiques, la desobediència civil i el desenvolupament de la democràcia havíem aconseguit que el poble fos respectat, quan estàvem convençuts que la guerra ja no era la solució a cap conflicte, apareixen grups terroristes violents i criminals de caire religiós que retallen drets i llibertats i imposen una forma de ser, pensar, creure i viure l’Islam exercint una violència brutal contra els seu propi poble. Assassinen sense el més mínim respecte per la vida humana. M’estic referint a l’autoanomenat grup Estat Islàmic. Aquest exèrcit terrorista, amb obscures fonts de finançament, vol destruir tot el que no compleix amb el que ells diuen que és l’Islam. Arrasen per on passen i assassinen el poble innocent amb l’argument que no són vertaders musulmans. Us podeu imaginar el destí que els espera a la població no musulmana.
A diferència dels governs occidentals a l’exèrcit de l’Estat islàmic no l’importa l’opinió pública. Al contrari, prefereix mostrar-se a l’opinió pública com un grup que troba en l’assassinat la seva força. És un exèrcit farcit de joves formats a occident dominats per l’odi i pel fanatisme que troben en la guerra santa una vàlvula d’escapament a les seves frustracions i als seus anhels.
I davant d’aquesta barbàrie de violència i crims contra innocents les nostres conviccions pacifistes trontollen i sorgeix amb força el concepte de guerra justa. Les noves realitats confronten les nostres conviccions. El que pensàvem fa un temps se’ns dissol com terròs de sucre en aigua calenta enfront dels nous fets que estem vivint.
I aquí ens trobem, sense saber què pensar ni què decidir. És just utilitzar la violència contra aquests grups terroristes? O és millor convèncer-los que la violència no aporta res de positiu? Em sotraga el fet que Déu abandonés els nens coetanis de Jesús a l’espasa d’Herodes. Però el cert és que Déu va preferir el camí de Jesús al camí de la violència. El conflicte que genera l’Estat Islàmic no admet subterfugis on esquivar la nostra resposta. Des del nostre país, lluny del conflicte la resposta no és fàcil.
Què hem de fer? Davant d’un dilema on no tenim clara la nostra posició, busquem arguments i reflexions que ens ajudin a dilucidar quina a de ser la postura correcta. Els catòlics miraran al Papa perquè els digui quin és el pensament correcte. Els jueus buscaran en la Torà la resposta al dilema. Nosaltres els protestants obrirem la Bíblia a la recerca d’un passatge que ens il·lumini. Altres seguiran el que diuen els polítics, altres el que diuen els pensadors. Però al final has de ser tu que has d’optar: La guerra justa o la lluita pacífica. Cadascú ha de contestar-se honestament.
De vegades és difícil ser cristià perquè ens exigeix que ens pronunciem sobre aspectes difícils de la vida que no són blancs o negres i que confronten les nostres conviccions. Dubtem. No importa. Jesús no ens va donar totes les respostes. Però recorda que en el teu cor hi ha plantada una llavor que ha germinat. Per això quan en la teva vida tinguis un dubte, cal escoltar els arguments dels altres. Però no deixis que els altres decideixin per tu.
El cristianisme no és un codi penal on s’enumeren totes les faltes i els càstigs corresponents. Tampoc és un codi de conducta on es llisten totes les accions que ens estan permeses de fer. El cristianisme és inspiració. No esperis que la Bíblia s’obri en la pàgina on trobar la resposta, ni esperis un senyal de Déu que t’indiqui el camí. Deixa’t inspirar pel missatge de Crist. Senzillament escolta aquesta petita llavor que ha germinat en el teu cor perquè és la veu de Déu que és dins teu, només has d’escoltar-la.
Rubèn Pallàs