T’escric aquesta carta des d’allà on he decidit passar aquests dies. Primer volia enviar-te una postal amb una foto ben bonica de la ciutat, però després he pensat que tot el que et volia dir no m’hi cabria. El viatge ha anat bé perquè, com a mínim, hem arribat a destí. Jo no les tenia totes. Tenia una il·lusió boja per arribar. Recorda’t del temps que vaig estar-te’n parlant! Hores i hores al capvespre a la placeta del poble. Mai havia vist res fora del nostre país. Aquí, però, la gent és esquerpa i et tracta amb arrogància. M’hagués agradat, però, dir-te una mentida, una gran mentida i explicar-te que tots els estalvis que hem gastat per aquest viatge han valgut la pena.
Que he trobat una feina i sóc respectat a l’empresa on treballo. Que la gent m’estima. Però m’he adonat que aquí ningú no estima. He vist la mort i el terror al vaixell i m’he adonat que res no importava, tan sols els diners. Que nosaltres som el problema. L’altre dia al metro fèiem broma amb els companys compatriotes i una dona ens va dir que abaixéssim el to. Com que no parlàvem com ella volia, va treure el mòbil i va trucar a seguretat. Va explicar que no teníem respecte, que ella sí que en tenia i va començar a descriure la nostra indumentària al seu interlocutor a fi de ser identificats. Dues dones més li donaven la raó. La resta estava silenciosa. No van fer res per fer raonar aquella dona i dir-li que tampoc havíem fet res dolent. Ningú no va dir res, ni tan sols aquella que ens mirava amb cara de pena i de vergonya aliena. Res. Abans de sortir vaig sentir: “Jo no sóc racista, però…”
Vàrem haver de baixar en aquella parada i tot d’una vaig pensar que cada vegada em veia més a tocar de l’abisme. Que si abans estava al marge d’aquesta gent, ara em sentia a punt de caure. Què pensaria la mare si li digués que som tractats com delinqüents perquè parlem una altra llengua, perquè la nostra pell és més fosca? Que som menys que res? Que cada dia es basteixen més murs perquè no volen saber res i es tapen les oïdes per no sentir que som víctimes de la injustícia tant al nostre país com en el seu i que els és igual si morim o no? No tenen ells un Déu que els mana que estimin el proïsme de la mateixa manera que Mahoma va dir: “Tots els homes són iguals, com ho són les dents d’una pinta.”? Tant parlar d’amor i aquí no en veig enlloc. Tot és una gran mentida.
Jo sóc la dona que mirava amb cara de pena, amb vergonya aliena i jutjant aquella dona. No vaig fer res, no vaig dir res. Tan culpable com els altres. No vaig preguntar quin mal havien fet aquells adolescents, no vaig comentar que si haguessin dut un polo color pastel amb un cocodril brodat i fent xivarri parlant de les vacances a Eivissa no hagués trucat a seguretat. Oi que no? Amb vergonya i indignació, amb ràbia de mi mateixa vaig abandonar el vagó. Jo sóc la hipòcrita que parlo de com n’arriba a ser de meravellós sentir-te estimada per Déu, estimar-lo a Ell i estimar el proïsme. Quin proïsme? Als qui m’estimen? A ells, només? Que fàcil correspondre a qui t’estima! Ni un dit vaig moure per aquells tractats tan injustament, pels meus germans petits. I demano perdó per la meva feblesa i la meva inseguretat.
L’endemà, de camí al metro passo sempre per un solar on hi ha una figuera. Les seves fulles com palmells que et volen saludar oculten els seus fruits. Un noi negre l’estava examinant, cercant el fruit més madur. Em vaig aturar i li vaig dir:
– Encara són petites i verdes; d’aquí a uns dies seran morades i dolces.
Va alçar el cap i va assenyalar una de gran i bonica.
– Sí!! – vaig exclamar sorpresa.
– Ya hay higos? – un home gran s’havia aturat encuriosit.
– Sí, n’ha trobat dues!
Li vaig dir adéu somrient. Res: tan sols una engruna del que no havia fet ahir, del que no faig mai a tots aquells que ignoro. Silenci.
Alícia Pallàs