Font: CEC-Masvidal
Butlletí Juliol 2015
Vaig passar suaument la mà per aquelles pedres. Sovint no ens fixem ni ens adonem que la nostra ciutat està farcida de murs de pedres centenàries col·locades una damunt l’altra amb una uniformitat i alhora varietat que calma l’esperit. Aixeco el cap i veig que cada pedra té la seva funció, segueix la seva trajectòria per després inclinar-se en una volta i resseguir harmoniosament vers una columna i tornar a enlairar-se altre cop vers al sostre. Havien penjat sentències, poesies, que et feien viatjar lluny en el temps, fent-te conscient de ser filla d’aquella gent que en altre temps hi habitava, filla d’aquella ciutat.
Fixa’t en aquest mur! Veus la petitesa de les pedres?, vaig recordar. Era davant de la Catedral de Santa Maria del Mar. Explicaven curiositats de la ciutat, història de dones, d’homes i de canalla que havien deixat empremta. La riba del mar abans era a tocar de l’església, i allà hi havia el centre neuràlgic i econòmic que suposava l’anada i vinguda diària de vaixells. La construcció d’una església allà mateix hi tenia la seva lògica.
Aquella església, exemple del gòtic català, tenia una característica que ressaltava per damunt de les altres: en tan sols una cinquantena d’anys aquell edifici va estar enllestit. Massa poc temps perquè altres estils arquitectònics vinguts d’altres països s’hi instal·lessin. Em semblava impossible que en tan pocs anys aquell edifici fos erigit. Amb persones, sí. Tota la ciutat s’ hi havia abocat i cadascú, a la seva manera, havia aportat la seva pedra. Aquesta era la raó de la seva mida; prou petita perquè unes mans la poguessin transportar.
Tothom, persones com tu i jo que poc saben sobre construir, però a qui la voluntat no els faltava. Persones senzilles amb un sol objectiu: ajudar a fer una església. Podem imaginar doncs, que les pedres no devien ser exactes. Cadascuna tenia les seves irregularitats i posades una al costat de l’altra no encaixaven com un trencaclosques. Va caldre molt de morter per omplir les escletxes que es formaven i donar al final la sensació d’un mur imperfecte dotat d’una bella multiformitat.
Nosaltres, com a cristians, som la pedra que basteix l’edifici del Crist. Pedres irregulars, imperfectes, però al cap i a la fi, pedres. Pedres vives que volen parlar i lloar Déu per la seva bondat. Pedres que volen fer d’aquest món -on encara la vida de moltes persones està infravalorada- un món millor. Nosaltres, com la basílica, som coberts per l’Esperit de Déu que omple les nostres mancances i els nostres cors.
Posem la nostra esperança en Ell perquè només Ell ens guia, només Ell ens fa instruments per fer la seva voluntat en aquest món, només Ell posa l’amor que devem als nostres germans.
¿No heu llegit allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la
pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen?
Marc 12, 10-11
